“Nuestro más alto objetivo debe ser desarrollar seres humanos
libres que sean capaces de impartir propósito y dirección a sus vidas."
Rudolf Steiner
L'empresa de crear L'escola Moderna per Ferrer i Guàrdia, l'any 1901, va ser capdalt en la societat, no només catalana o espanyola d'aquell moment, si no també va tenir les seves repercussions a escala mundial, sobretot a Europa i Amèrica llatina.
Si contextualitzem l'escola en l'època en la que va ser creada (principis del segle XX), tenint en compte la situació social en que estava immers l'Estat Espanyol (alt grau d'analfabetisme, grans desigualtats socials, situació obrera precària...que comportava nombroses sublevacions obreres i actes violents...) podem entendre que el projecte inspirat per Guàrdia, és resulta d'un intent de lluitar contra aquesta situació de desigualtat, sotmetiment i injustícia en la que es trobava immers la classe obrera.
L'ideal d'ensenyament promulgat pel nostre autor, s'assenta sobre les bases del lliurepensament, el positivisme, l'educació integral i el laïcisme, alliberant-se dels atàvics plantejaments dogmàtics de l'època, que promulgaven una educació autoritària, on les idees giraven al voltant de prejudicis i concepcions religioses. És un moment on l'educació, en mans sobretot de forces eclesiàstiques, mostraven un món estàtic, i on valors com la autoritat, la fe, i la memorització, el càstig, la rigidesa... eren el pilar d'un ensenyament lligat a les classes més benestants.
Com a oposició a aquesta concepció, Guàrdia, aposta per una educació i un concepte de la pedagogia, en la que no només, no tenen cabuda aquests plantejaments, si no que, a més a més, defensa aspectes que van precisament en contra de la concepció tradicional. Com a exemples d'això trobem, la creença i la defensa de la coeducació -de sexes i de classes socials-, com quelcom positiu pel creixement de l'infant i l'home en general. La importància de la higiene personal (defensor del moviment higienista), com un hàbit que cal que els infants i les seves famílies aprenguin i portin a la pràctica com a quelcom indispensable per adquirir una vida plena i feliç. La idea d'educació permanent no només per les edats primerenques, sinó destinada a tota la població, com un mitjà per assolir la llibertat i la justícia social.
Per arribar a aquest plantejament, el model proposat per Guàrdia, s'assenta sobre les bases d'un ensenyament racional i científic, amb la raó com a guia per arribar a un coneixement alliberador: “allò que és ideal, si passa pel filtre de la raó, la corregeix, la redreça, donant sentit a la realitat. La raó dona a l'ideal, sentit a la realitat una base segura i inamovible”. Per tant, “la ciència es la mestra exclusiva de la vida. Donem als infants vitalitat cerebral per tal que es puguin formar conviccions raonades pròpies sobre tot allò que sigui objecte de pensament. S'educa la intel·ligència amb el sentiment i la voluntat.”
Enemic, per tant de qualsevol dogma religiós, patriòtic o militar, defensa un aprenentatge lligat a la teoria i a la pràctica, a partir del qual, cada persona pot esdevenir autònoma per tal de poder triar la seva vocació lliurement. En paraules d'ell mateix “la importància d'una educació que els formi per no creure res per fe, si no per experiència i demostració racional. D'aquesta manera l'infant es tornaria observador i quedaria preparat per tota mena d'estudis”.
Per tant, i parafrasejant a Ferrer, l'objectiu de l'Escola Nova, era crear “cervells vius capaços de reaccionar, enemics dels prejudicis, capaços de formar-se conviccions racionals, pròpies i seves , sobre tot allò que sigui objecte de pensament”. Allunyant-se per tant, de la idea que l'alumne és quelcom passiu i acrític, un l'educació ve donada des de fora, sense tenir en compte les motivacions personals de cada infant.
Altres aspectes d'igual importància que també podem trobar en l'ideari de l'Escola Nova, serien l'abolició de tot sistema de premis i càstigs i dels exàmens. L'argument que defensa aquesta idea, està basat en que no es bo fer comparacions entre els alumnes, ja que cada infant aprèn al seu ritme. Per tant, hem de facilitar que l'infant expandeixi la seva pròpia naturalesa de manera natural, sense pressions ni procediments artificials.
El joc, esdevé també, un element de vital importància en la pedagogia de l'autor. Segons Guàrdia, el joc, “aporta felicitat i alegria, plaer i lliure desplegament”. Influenciat per Froebel, Guàrdia enalteix la importància del joc, en el creixement de l'infant: moment en que els infants poden manifestar els seus desitjos de forma lliure, sense restriccions ni pautes, i com una pista a partir de la qual, poder entreveure, quines són les motivacions principals de l'infant, de cara a la vida adulta.
Per tant, l'ideal d'escola per Guàrdia, és una escola que va més enllà de l'espai físic que ocupa, una escola que mira enfora i vol conviure amb el món que l'envolta, tant social com natural. D'aquí la importància de les sortides, en la que els infants poden observar i aprendre a partir del que els hi ofereix la vida mateixa. Un aprenentatge únic, personal i intransferible, on cadascú esdevé lliure per reflexionar sobre l'impacte que aquell aprenentatge té per ell mateix, sense que cap altre persona, desvetlli, què amaguen les coses.
Per aquest motiu, per l'autor, el concepte d'impressió vital i d'experiència, resulten molt significatius.
L'experiència és més poderosa que les paraules. Els infants han de tenir experiències per tal de poder generar la seva pròpia racionalitat i visió del món com quelcom propi. Arrel d'aquest plantejament, la idea de crear, recobra força: Aprendre no es repetir, si no crear a partir del que ens ve donat, transformar, modificar....la creativitat esdevé una força indispensable per pensar el món des de la pròpia consciència.
El projecte d'Escola Nova de Ferrer i Guàrdia, resulta ambiciós, pel que fa al seu abastament. L'objectiu principal al qual pretén arribar amb aquest model pedagògic, no es redueix al marc exclusivament escolar, entenent per escolar, l'ensenyament infantil. Guàrdia, va més enllà, pretén l'emancipació del gènere humà, com una via per aconseguir la llibertat de l'home i el trencament amb la tirania i el sotmetiment de l'home per l'home. És per tant, un compromís polític i social, a la vegada que ètic, que trenca els murs i s'expandeix per tots els aspectes de la vida de la persona. Com a exemples d'això trobaríem les Conferències Dominicals i la Universitat Popular, com un clar intent d'acostar el coneixement a les classes obreres i un dret de tota persona a aprendre.
Seguint el fil de l'alliberament, en contra del sotmetiment de l'home per l'home, cal comentar també la visió que guàrdia té del gènere. En una societat fortament masclista, en la que la dona queda relegada a la esfera privada, l'autor ens parla sobre la importància de la dona en la participació de la societat, en les mateixes condicions que l'home. La dona és companya de l'home, es complementen, en el sentit, que l'home simbolitza el progrés i la dona tot el que té a veure amb la protecció i la conservació.
Aquest plantejament, que va més enllà de l'educació dels més petits, i que posa en contacte diverses realitats amb la mateixa escola, dóna lloc al que més tard es coneixerà com a teixit associatiu, que no és altre cosa que, la connexió del fet educatiu amb els moviments socials i polítics vinculats a la lluita per la dignitat i la llibertat de totes les persones, per tal d'aconseguir una societat i una organització social més justa. I és que l'escola, no pot quedar reduïda i reclosa en els seus límits físics.
Ferrer i Guàrdia, va ser un personatge molt crític amb la seva època i amb les institucions i valors que imperaven en aquell moment. I aquesta actitud crítica, no només estava adreçada al pensament eclesiàstic, si no també el tipus d'escola i d'ensenyament que promulgava l'estat. Pensava que el mateix estat, no donava la importància suficient a l'educació popular en general i perpetuava les diferències entre els homes. L'única solució radicava en la creació d'escoles privades, al marge de l'estat, com una única via per aconseguir una educació fora d'interessos governamentals. Per Guàrdia, l'Escola pública era un espai de formació d'infants per tal que es poguessin adaptar en un futur, a les necessitats econòmiques i de mà d'obra, necessàries en la societat industrial. En paraules de Guàrdia, “en les escoles democràtiques s'ha suplit l’església per l'estat: deure cívic, patriotisme, submissió i obediència, acatament al funcionari.
Reprenent el tema que comentàvem al principi relacionat amb el tema de la coeducació de sexes, comentar que per Ferrer i Guàrdia, així com en d'altres pensadors anarquistes, creuen en la igualtat home-dona. Defensa de la dona com a companya de l'home, a diferència de l'educació cristiana, qui veu la dona com quelcom que no pertany a sí mateixa, rebaixant-la moralment. Pels anarquistes, i els pensadors d'un tipus d'escola revolucionària, la ciència, havia de “penetrar” al cervell de la dona, per tal que l'educació dels seus fills, tingués també un arrelament racionalista, ja que els primers anys de la vida d'un infant resulta vital pel seu desenvolupament posterior.
Pel que fa a la figura del mestre, l'autor creu en la seva llibertat, en educar d'una manera racionalista als infants, ja que ell és qui més coneix la naturalesa de l'infant, així com les seves necessitats, degut al contacte diari amb ells. La tasca del mestre és per sobre de tot, donar les circumstàncies adients per tal que l'infant pugui desenvolupar les seves capacitats de manera lliure, és per tant un facilitador, un acompanyant, “preservem, sostenim, reguem, vet aquí la vertadera tasca dels educadors”.
Però la missió del educador, és una tasca difícil en un entorn on els mestres són tractats com a instruments, sovint sense voluntat i sotmesos a la dominació de la mateixa organització escolar, que els ofega i no els deixa la llibertat d'educar, sinó que estan sotmesos a les demandes d'institucions governamentals i eclesiàstiques. Per tant, és important que els professors s'alliberin d'aquest pes i es formin en escoles racionalistes, per tal que puguin educar sense repetir els dogmes pels quals ells mateixos han estat formats, essent així alliberats de l'aparell social que els oprimeix i els tiranitza.
Després de realitzar un resum de les idees que conformen l'ideari de l'Escola Nova creada per Ferrer i Guàrdia, passem a realitzar un breu anàlisis, dels conceptes més rellevants de l'obra de Ferrer i Guàrdia així com en altres pedagogs de caire llibertari, i com això ho podem trobar o no en la pedagogia que actualment podem veure en el sistema educatiu català.
Els principis que podem extrapolar d'aquest model de renovació pedagògica, són per una banda, el rebuig a qualsevol tipus d'autoritat, ja sigui estatal, econòmica o religiosa. El sotmetiment a qualsevol tipus d'autoritat comporta una pèrdua de llibertat i d'autonomia, tant de pensament com d'acció. L'autoritat imposada i negativa, impedeix l'alliberament de l'home i el converteix en un esclau de les idees autoritàries de qualsevol institució, impedint la pròpia autoafirmació i el ple desenvolupament de les pròpies capacitats i interessos.
És per això, que en una pedagogia llibertària, existeix un gir radical en relació a la posició que ocupa la relació entre l'educador i l'educand. Es parla, de la posició paidocèntrica de l'alumne respecte al mestre. Per tant, l'educand, contràriament a les pedagogies més tradicionals, bancàries i verticals, és el centre del fet educatiu. Aquest canvi de perspectiva, té l'origen en el pensament de Rousseau, i el moviment pedagògic de l'Escola Nova, així com d'altres pedagogies emmarcades en el moviment de Renovació Pedagògica originades a Catalunya a finals dels segle XIX. El focus del fet educatiu, no radica en situar l'interès del mestre en el centre de la relació educador-educand, si no el del propi alumne, com una via per aconseguir suscitar en aquest, el lliure pensament i l'autonomia moral. No podem formar infants lliures des d'una educació de la dependència, només des d'una posició lliure, l'educand pot esdevenir vertaderament lliure.
Tot i que cal considerar, que el concepte de llibertat, des de les diferents concepcions llibertàries, és entesa de formes diferents, que van des de la llibertat més absoluta promulgada pel mateix Rousseau, fins a una llibertat paulatina, que va de menys a més, on el paper de l'educador és imprescindible per poder establir les bases necessàries per tal de que l'infant esdevingui cada cop més autònom i lliure.
Un altre dels conceptes comuns d'aquest ideari anarquista, rau en la idea il·lustrada de l'educació integral. Entenem per educació integral, la igualtat d'oportunitats de tots els homes i el dret de poder desenvolupar les seves potencialitats i interessos personals, no només intel.lectuals, si no també físics i morals. Hi ha una clara tendència, agreujada sobretot per l'aparició del liberalisme i amb l'arribada de la Revolució industrial, una separació del treball (manual i intel.lectual). Aquest excés d'especialització, ha deixat de banda el caràcter polifacètic de l'home, per l'establiment d'una especialització artificial, que castra entre d'altres el ple desenvolupament de l'home, convertint-lo en quelcom alienat (concepte introduït per Marx i fent referència a la societat obrera de la època industrial).
Per tant, l'educació integral, esdevé com a solució per acabar amb aquesta divisió. Ferrer i Guàrdia era conscient d'aquest fet, és per això que amb els seus infants acudia a les fàbriques on hi havien obrers, per tal de desenvolupar no només una consciència crítica de la realitat del moment, si no també com a fet d'enaltir la naturalesa obrera.
Bakunin, teòric de l'anarquisme, proposa superar l'educació capitalista per establir un educació alliberadora, a través de l'ús científic de la raó. Tot i així, també defensa que per arribar al vertader alliberament de l'home, no és suficient assolir una base educativa i una cultura, no hi ha prou amb una bona escola, cal anar més enllà, cal una acció revolucionària que sigui capaç de canviar les estructures socials, per tal de poder exercir la pràctica d'una vertadera llibertat.
El tercer concepte clau a remarcar, es fonamenta en l'autogestió pedagògica, concepte derivat del seu principi polític, en el que l'educació és responsabilitat del propi individu. Aquest concepte d'autogestió pedagògica suposa una sèrie d'accions i activitats concretes com la capacitat de construir espais educatius per mitjans propis, l'organització i planificació dels estudis per part del mateix grup (alumnes i professors), autogestió dels aprenentatges a partir de l'activitat autodidacta i el treball i gestió del propi grup. A nivell de gestió, els centres educatius han de ser autònoms i no dependre de l'Estat, ni a nivell d'ajudes econòmiques ni a nivell de control. Pel que fa al pla d'estudis, aquest ha de ser independent a les demandes de l'Estat o de qualsevol organisme religiós.
Per la seva banda, pel que fa als continguts aquest han de ser d’interès dels educands i per tant significatius, per tant, tant educadors com educands, han de participar de manera conjunta en la planificació d'aquests continguts. Es tracte doncs d'una pedagogia més participativa, on l'educand pot ser corresponsable del que vol aprendre, del que vol conèixer, a partir de les seves motivacions, interessos i potencialitats.
Després d'analitzar de manera més detinguda alguns dels principis bàsics de la pedagogia llibertària, és moment de veure fins a quin punt aquestes idees que es plantejaven a principis del segle XX, encara tenen o tindrien alguna validesa en la nostre societat actual.
Amb l'arribada de la Democràcia, després de la mort de Franco al 1975, hi ha una recuperació d'algunes idees que ja feia més de cinquanta anys ja esmentava Guàrdia i entre d'altres contemporanis llibertaris.
Partint de la base que la situació actual és quelcom diferent a la de principis del segle XX, degut al moment de canvi de paradigma que ens trobem, el pas d'una societat industrial a una postindustrial caracteritzada per la Societat de la Informació, podem establir algunes diferències, però creiem que també, alguns paral·lelismes o característiques represes d'aquell moment.
Per començar, actualment són poques les corrents i els pensadors que es qüestionen a nivell més teòric el sistema educatiu actual. No hi han grans disertacions sobre models, si no més centrats en sol.lucionar problemes concrets.
Estem en un moment en que l'escola i el seu sistema no funciona, està en crisis permanent. . És per això que problemàtiques com el fracàs escolar, la pèrdua d'autoritat del mestre, el baix nivell dels alumnes, les classes massificades, l'ús de les TIC...són temes que ocupen els debats entorn a l'educació, més que discutir sobre l'adequació d'un model o altre. Segurament, hi han altres prioritats i el discurs educatiu és més fragmentat.
Aquest fet, ja resulta un impediment a prioi, ja que l'ideari de Guàrdia és bàsicament teòric, no metodològic. Per tant, a la pràctica, trobem que resulta complicat buscar petjades metodològiques que relacionin l'Escola actual amb l'Escola Nova. Aquest fet i la seva mort prematura, poden ser les causes per les que avui en dia, se’ns fa molt difícil saber quines conseqüències socials i culturals hauria tingut la existència d'una escola Nova i saber si actualment hi hauria alguna.
A més a més, ens trobem en un moment, on l'escola no és l'únic àmbit on el nen pot culturitzar-se o establir altres relacions socials: mitjans de comunicació, les noves tecnologies, la incidència de l'educació no formal (tot i que no oblidem que el seu origen es troba en autors com el mateix Guàrdia o Xirau). Per tant, en aquest sentit, l'escola actual, des d'aquesta visió, està perdent força.
Cal tenir present a més, que l'Escola proposada per Guàrdia, era racionalista. En l'actualitat, no hi han escoles d'aquest tipus. La conclusió que en traiem, és que la seva visió positivista l'hem d'entendre en un context on la religió era un mitjà per difondre una visió concret d'idees com l'univers, la creació...on el dogmes religiosos era la resposta a preguntes referents a aquestes qüestions. Ferrer i Guàrdia, es contraposa a aquest pensament donant com a única font de coneixement la nostre raó i la ciència, el mitjà pel qual ens podem acostar a la veritat.
Pel que fa a la supressió d'exàmens i proves, així com els càstigs i les sancions que van ser una de les característiques del seu ideari, pel que coneixem, han estat molt poques escoles les que a la pràctica han suprimit les proves escrites o les sancions. El que s'ha optat, és per una via intermitja, hi han exàmens i proves, i els càstigs i les sancions encara existeixen tot i que s'han suavitzat.
Un aspecte que Guàrdia tracte amb atenció a nivell teòric, tot i que no ho va portar a la pràctica amb totes les conseqüències, és la equiparació entre treball físic i intel·lectual. A partir del treball, estén en tota la seva dimensió, l'infant pot aprendre no només un conjunt de tècniques concretes, si no molts valors que acompanyen al treball: cooperativisme, ajuda mútua, Solidaritat...així com despertar una consciència crítica en relació a la realitat social que hi havia, en aquest cas, a les fàbriques i en relació al Capitalisme, sistema que feia estralls, especialment entre els obrers.
Per contra, observem que el sistema educatiu actual, entén tota referència a una professió per entendre’ns, de “tota la vida”, emmarcada dins d'una formació professional, entesa com a alternativa d'aquells que “no volen estudiar” (encara que des del govern, s'intenti canviar aquesta imatge i oferir-la com quelcom més atractiva). És mostra doncs, com dos mons separats i diferenciats, i un l’intel·lectual, per sobre del manual. El mateix guàrdia, criticava un ensenyament exclusivament professional i estava en contra de l'orientació professional. Per l'autor, les dues vessants, la manual i la intel·lectual, són iguals d'importants i conformen el que anomena Educació integral, una educació holística, que tingui en compte totes les esferes i vessants de l'home (física, artística, reflexiva, científica, esportiva...). Per tant, guàrdia fa una crida a la vinculació del treball i l’intel·lecte.
En la nostra Societat de la Informació cada cop més s'opta per l'especialització, per a formar persones que tinguin una sèrie de competències a desenvolupar una tasca concreta demandada pel mercat de treball. D'aquesta manera, hi ha una visió molt esbiaixada i pobre de la realitat, fet que dificulta, per exemple, l'observació de les relacions que s'estableixen entre els diferents sabers. I perdent així, l'oportunitat de desenvolupar altres potencialitats per a que l'infant pugui esdevenir un ésser complert i multidimensional.
Com a experiència escolar més relacionada amb el que Guàrdia entenia per treball manual, podem veure les experiències d'hort escolar, on els infants aprenen sobre agricultura, acostant-se una mica, i guardant les distàncies, al que seria una feina d'horticultor. Però pensem que aquestes iniciatives a la pràctica solen ser més simbòliques i puntuals, i pensem que en l'objectiu dels horts, no hi ha implícita cap idea de transformació social.
Un altre aspecte important a destacar en aquest tipus de pedagogia llibertària, és la importància que té la comunitat en el creixement i en la formació de l'infant. La comunitat, és el lloc natural on una persona ha de ser acollida i reconeguda.
Però en la mateixa comunitat, existeixen a la vegada factors desestructurants. Actualment, tal com diu Duch, en el seu llibre l'Educació i la crisis de la modernitat l'enfonsament de les estructures d'acollida i de les transmissions que hauria de portar a terme, constitueixen el centre de l'actual crisis de la societat occidental. L'individualisme actual, no ens permet pensar en un nosaltres, en una idea de grup. Oblidem doncs, que aquesta estructura fa viable la integració de les persones i la possibilitat de formar la seva identitat personal.
Per tant, en el sistema educatiu de tall neoliberal, continua havent una metodologia basada en l'individu que s'avalua, i se'l dirigeix per tal de poder ser encaixat com a futura força de treball. No hi ha un interès real de suscitar en l'alumne una motivació per treball col.lectiu i solidari. Com diu el psicòleg Liebling,“la educación en la mentalidad capitalista destruye las raíces mismas de la solidaridad, sin la cual el individuo y la sociedad se alienan. Únicamente la práctica de la solidaridad permite superar esa alienación.”
Pel que fa a la idea de llibertat que hem vist anteriorment i que resulta un dels pilars d'aquest tipus de models pedagògics llibertaris, entenen la llibertat com a fi i com a mitjà, per tal d'assolir una autonomia total per poder decidir allò que més ens convé. En les escoles actuals, es parla de que l'infant a de ser responsable i autònom, però els mètodes utilitzats per aconseguir-ho, precisament no fomenten aquesta llibertat i aquesta autonomia, ans els contrari, perpetuen aquesta dependència, fent de l'alumne cada cop més dependent del mestre i creant una relació contaminada.
Sovint, aquesta relació, s'estableix sobre una base autoritària, que és diferent a tenir autoritat. De fet, pels mateixos anarquistes, l'autoritat és necessària en l'infant, però no com un mitjà per imposar les idees del mestre, si no una de legítima i moral, d'una espècie d'admiració cap al mestre degut a la seva experiència de vida, i que no és més que una ajudar per l'infant per crear la seva pròpia auto-disciplina. Un altre diferència, és que l'autoritat del mestre per a molts llibertaris, és transitòria, no absoluta (poc a poc ha d'anar desapareixent per deixar pas al dictamen propi). En paraules de Silvio Gallo “el proceso pedagógico de la construcción colectiva de la libertad es un proceso de deconstrucción paulatina de la autoridad”. Per tant, aquí, l'autoritat esdevé una ajuda per tal d'aconseguir una llibertat, entesa aquesta com a procés i que va de més autoritat a menys.
Arribat a aquest moment, la pregunta doncs, esdevé necessària. Hem pogut observar que molts dels trets característics de la pedagogia ferreriana, s'han anat quedant pel camí en el decurs de la història, ja sigui perquè eren fruit d'un context diferent a l'actual o perquè no estem en el moment de debatre a l'escala que ho fa el pedagog.
Tot i així, no volíem acabar sense posar un exemple que, d'alguna manera, al nostre parer, sí que mostra una altre manera de fer educació i que encara conserva alguns trets identitaris relacionats amb la pedagogia llibertària (tot i que contradiu uns altres). Estem parlant de les comunitat d'aprenentatge. Potser aquestes comunitats, no resulten tant revolucionaries com el que l'Escola Nova va significar en el seu moment, però creiem que actualment, és un tipus d'escola que pot tenir en part, aspectes comuns amb Guàrdia i amb el pensament llibertari en general (transformació social, importància de la comunitat, educació fora de l'escola, la participació de l'infant, l'atenció a la diversitat, participació de les famílies en l'educació dels fills dins de l'aula, la idea de treure l'escola a l'entorn, la idea de solidaritat i cooperació...).
Es tracte d'un model que funciona actualment en el nostre estat i que esdevé com una de les alternatives més coherents a l'educació més tradicional i que a més a més fa un esforç per superar aquelles dificultats que el model actual i majoritari, encara no ha pogut trobar solucions.
Per establir una definició que resumeixi què és una Comunitat d'aprenentatge, utilitzarem la establerta per R. Valls en la seva tesi (2000 p. 8): “Un projecte de transformació social i cultural d'un centre educatiu i del seu entorn per aconseguir una societat de la transformació per a tothom, basada en l'aprenentatge dialògic, mitjançant una educació participativa de la comunitat, que es concreta en tots els seus espais, inclosa l'aula.”
Es parteix de la base que, les comunitats d'aprenentatge, són un projecte de centre educatiu i un projecte d'entorn. De centre educatiu perquè s'apliquen en centres normalment públics, caracteritzats per les dificultats, les mancances o desigualtats de molts dels seus membres i d'entorn, perquè busca la transformació més enllà de l'escola, amb repercussions en el barri o poble. En l'actual societat de la informació, l'aprenentatge no depèn tant del que passa a l'escola, com de la correlació entre el que passa a l'escola, al carrer, als mitjans de comunicació ... contribuint així a una intervenció global.
Totes les persones, en aquest tipus d'experiències, poden participar de la dinàmica, sense veure's limitades per la seva condició social o cultural. S'obren així, totes les possibilitats educatives existents en l'entorn a aquelles persones que per la seva situació econòmica o social, no han pogut accedir a la informació, i garanteixen una igualtat d'oportunitats per aconseguir uns resultats educatius més equitatius.
Els objectius generals d'una comunitat d'aprenentatge es podrien resumir en els següents:
Superar les desigualtats inicials de les persones participants i el fracàs escolar a partir del treball global en l'entorn.
Treballar sobre les expectatives positives com a base per a la transformació.
Aconseguir aprenentatges mitjançant una metodologia basada en l'aprenentatge dialògic.
La participació activa i implicada de tota la comunitat educativa (famílies, recursos, entitats del barri, voluntaris, professors ...) perquè es creu que tots aquests agents educatius poden contribuir a l'aprenentatge dels nens / es. L'espai de l'aula és de qualsevol persona que puguin ensenyar i aprendre, i qui millor sap fer una cosa, la fa.
Reduir la bretxa digital, que dificulta a un sector de la població infantil, l'accés a les noves tecnologies, repercutint en el procés d'aprenentatge, ja que no es té accés a part de la informació i no s'adquireixen les habilitats necessàries per poder processar .
Promoure la formació constant (entesa com educació per a tota la vida) i poder adaptar així als canvis que dia a dia ens ofereix la societat de la informació. Una educació pensada en el futur, sense espais tancats a l'acció educativa, i sobretot, orientada per a la vida fora de les parets de l'escola.
Per acabar, aquests objectius es podrien resumir en algunes orientacions pedagògiques claus per entendre els conceptes que orienten la pràctica educativa d'aquestes comunitats. La participació, de la qual ja havíem parlat anteriorment, de tots els agents educatius (professors, famílies, entitats, associacions ...).La centralitat de l'aprenentatge, amb la qual es permet desenvolupar al màxim les capacitats de cadascú. El centre i el procés d'ensenyament-aprenentatge es converteix en una responsabilitat de tota la comunitat, en un eix, a partir del qual tots els participants aprenen, s'ajuden, comparteixen ... Aquest procés d'ensenyament-aprenentatge està fonamentat en el que s'anomena l'aprenentatge dialógic, centrat en els aprenentatges relacionats amb el llenguatge, l'expressió, el raonament i la resolució de conflictes, a aprtir d'una relació horitzontal en la relació educador-educand.
Les expectatives positives i el progrés permanent són les altres dues orientacions pedagògiques que fonamenten les Comunitats d'aprenentatge. Amb les expectatives positives, es parteix de la idea que tots tenim les qualitats suficients per assolir l'èxit acadèmic. Per tant, els professionals diuen que els objectius i els mitjans plantejats són de màxims i no de mínims. L'estímul cap a l'aprenentatge es basa en l'exaltació de l'èxit, l'autoestima, i el control del propi procés d'aprenentatge. I per acabar, el progrés permanent es centra en l'avaluació contínua dels aprenentatges i la valoració dels progressos adquirits.
BIBLIOGRAFIA Y WEBGRAFIA UTILITZADA
Brembeck, C, La Comunidad y la escuela. Ed.Paidós, Buenos Aires (1975)
Duch, Ll., La educación y la crisis de la Modernidad. Ed, Paidós Educador, Barcelona (1997)
V.V.A.A. Comunidades de aprendizaje, transformar la educación. Ed.Graó, Barcelona. (2004)
