Cuadernos

domingo, 23 de octubre de 2011

La vida en colors.

Les senyoretes d'Avinyó. (P. Picasso)


Li agradava dibuixar. Dibuixava cada dia una bona estona; era un moment d’evasió en el seu gris dia a dia, un moment d’entrega al plaer.

Només dibuixava aquelles coses que li feien feliç, com pintar dones despullades amb infinitat de postures provocadores: a quatre grapes, amb les cames obertes,les sines oferents, les natges nues…

Després de finalitzar cada obra, quan aquesta ja era seca, perfecte i acabada, resseguia amb els seus dits el seu cos pastel: el contorn de la seva esquena, la seva llarga cabellera, els seus pits de mugrons grans i durs i sobretot, el seu melic. Feia cercles i cercles al voltant d’aquella curvatura fins a entrar en una mena d’èxtasi. Quan despertava d’aquell moment d’ensomni, tot el seu cos era com un arc de San Martí embetunat de mil colors i un regust amarg descansava a la seva llengua.

Mai aconseguí endevinar què passava en aquell lapsus de temps, quan ell perdia per uns moments la consciència, però li agradava pensar que, totes aquelles dones pintades, havien sortit foragitades del llenç, després d’haver-les insuflat vida en colors i poder així escampar-los en aquell món tant gris.

miércoles, 19 de octubre de 2011

El rodamón que volia ser Samurai.


Dormia entre cartrons, mantes i un munt de bosses que conformaven tot el seu món. Jeia plàcidament tot i que, el soroll de la plaça, impediría a qualsevol altre poder aclucar ni tant sols un ull. De sobte, s’aixecà del seu llit improvitzat i buscà quelcom que li servís de matal.làs. Va optar per un tros de fusta que no deuria fer ni treinta centímetres de llarg i se’l posà a sota de la seva “roba” de cobrellit. Va aseure’s a sobre; semblava molest per alguna cosa que de moment, jo desconeixia.

Xiuxiuejava entre dents frases que no encertava a desxifrar, degut a la meva distancia respecte a ell i pels seus problemes de dicció. De cop, el seu to pujà de manera que vaig poder entendre, per fi, les seves paraules: “ Llevo un sable guardado en la mochila y lo puedo utilizar cuando quiera, te puedo cortar los brazos y la cabeza con él” .

Obviament, no hi havia ningú al seu voltant, estava sol, però la seva expressió facial i el seu to de veu greu i amenaçador eren reals. Hauria donat el que fos, per haver pogut, en aquell moment, endinsar-me dins la seva ment i poder veure què era el que estava veient, que al cap i a la fi, era la seva realitat: Com era la persona a qui anava dirigida l’amenaça?, què li hauria haver fet, segons ell, per haver reaccionat d’aquella manera? i el més important, qui es pensaba que era, un Samurai?.

Em preguntava quines imatges paralel.les al nostre món hauria generat el seu cervell malalt; si es situava en l’actualitat o es pensava viure en una època allunyada del segle XXI…I mentres em feia aquestes preguntes conscient de que no obtindria una resposta, el vell s’encenguè una cigarreta i fumà, ara ja més tranquil i amb un somriure de victoria als llavis.


Jo no podía deixar de pensar en si, mentres aquí, els nois jugàven a pilota al seu costat, allà, davant de tots nosaltres, jeia un cos sense cap ni extremitats.

lunes, 10 de octubre de 2011

Ariadna.


Magrite.

Hi Han moments en que un es troba atrapat en un cos que li és aliè, que no el sent com a propi. És com si no s'hagués produït un encaix entre la pròpia ànima i el cos que li ha ha estat donat per moure's per aquest món sensorial.


Això és que li passava a l'Ariadna, des del moment en que va néixer, ho potser va ser després, el moment en que per primera vegada, va tenir la sensació d'estar engabiada, de ser presonera en una carcassa que li impedia créixer, expandir-se, més enllà dels seus límits físics. Desconeixia si això era quelcom normal, vital, connatural a la seva existència humana. Per altra banda, l'Ariadna, era capaç de sentir els seus propis límits interns, la seva finitud anímica, com un tot identificable, estable i reconegut. Al contrari li passava amb la seva extensió física, presó de la seva autèntica realització. 

Ella no acceptava el seu cos i somniava sovint que sortia d'ell i es relacionava amb el món des de la seva ànima, etèria però reconeguda, lliure per fer allò que volia, sense límits, sense fronteres. Això li donava una sensació d'alleugeriment, era l'únic moment del dia en que es sentia vertaderament ella.

L'Ariadna, dormia i dormia per a poder ser ella mateixa, per a realitzar-se a través dels somnis. Projectava els seus anhels i els realitzava en les seves representacions oníriques. Un cop es despertava, la foscor del seu empresonament, l'ofegava. 

Cada dia, després de despertar-se, mirava el seu cos, resseguint amb els seus ulls, les seves cames, braços, esquena....mentres, amb la seva mà, acariciava aquell cos insensible al contacte. Era com acariciar l'aire, o una pedra, dura i inert, era com si no li pertanyés, o no li pertanyia més que qualsevol objecte que pogués disposar.

Entengué que, els seus sentits estaven tancats i pels seus porus no existia una transmissió de fora endins i viceversa, era una muralla, no hi havia contacte ni transferència en cap direcció. Per tant, en la seva vida diària, no podia haver un espai de relació amb l'altre ni de projecció de la pròpia personalitat, tot acabava xocant amb el mur de la seva persona. 

Aquest fet li obsessionà tant, que cada cop, sortia menys al carrer, va deixar de veure als seus amics, deixà la feina i es tancà a casa, s'estirava al llit i imaginava què volia fer aquell dia. Tot començava sent fruit d'una imaginació controlada i on, a poca poc, anava entrant en un somni profund. Deixava anar sense traves en la naturalitat dels aconteixements.... fins que, la seva vida onírica agafà la categoria de real. 

Va començar a estudiar i formar-se per a ser escriptora i dibuixant de contes infantils, i així va començar a crear obres i pintures, fent-se camí en el seu món, que per ella, era l'únic món, el vertader. Com era capaç de controlar els somnis, podia decidir en tot moment què fer durant els moments de son, i els aprofità per crear, crear i crear constantment contes i pintures.


Imagen encontrada en:
http://www.markus-neidel.de/zoomquilt2/tile_0_7_c.jpg

Quan despertava, el seu llit estava ple de fulls escrits a mà amb històries i fàbules fantàstiques sobre éssers imaginaris que vivien en mons on el cossos no eren separacions físiques, si no que s'entrelligaven con una mena de massa fusionada, on hom no podia dir on començava un i on acabava l'altre, qui era un mateix i que era l'altre. Els seus dibuixos i il•lustracions, eren també una massa de cossos que semblaven compartir mans, braços, i on les figures podien ser esquenes o peus segons es miressin. Tot un amalgama de formes sinuoses que es perfilaven flexibles i còmodes, on no importava qui era qui, perquè tots eren un. Aquesta sensació de ser un, també li produïa la sensació de no ser res, de no haver límit, ni separació, fet que feia diluir la seva angoixa de finitud. 

Es podia passar hores i hores creant mons, espais, personatges, diàlegs i accions....escrivia sense parar i creava i creava fins que el cansanci la feia despertar. Per ella dormir, era restar en la vigília. s'asseia doncs i permaneixia immòbil amb el sol donant-li a la cara. Era el seu moment de descans. 

Aquest mon paral.lel li feia feliç, entenia que era la única manera de poder gaudir de la vida, a la seva manera, allunyada de la convencionalitat de la vida dels altres. Però Ariadna volia també poder gaudir d'una pell tèbia, que acaronés la seva, que la mecés fins a poder entrar en un somni capaç de fer-li realitzar les seves fantasies. Ella s'acaronava, imaginant que un Home resseguia la seva esquena amb dits llarguíssims i suaus, una i altra vegada, amb repeticions constants...entrava en una mena de bucle repetitiu, com un mantra, fins que ja deixava de sentir-los i entrava en el món on per ella els somnis eren la realitat. 

I un dia, per fi, allà estava, era un noi jove, alt i moreno, de cabells llargs que ocultaven la seva mirada i els seus llavis molsuts. Era ell, l'home que havia imaginat una moments abans d'endormiscar-se, i ara s’havia fet real en la seva peculiar realitat. Va anar a cercar-lo, es va posar davant d'ell i el guaità de dalt a baix. Era perfecte, tal i com ella l’havia imaginat. Ell li tornà el seu somriure dibuixat de manera inconscient arrel de l'èxit del seu desig. Li acaricià la cara i sentí per primera vegada en tota una vida, un calfred real que li va recorre tot el cos, de dalt a baix, com una descàrrega que baixava per tota la seva columna i una llàgrima regalimà galta avall, una gota perfecte rodona i brillant. Ara ja no calia haber de tornar mai més al món dels vius, ella era viva dins del seu món de somnis.