Desiertos y palmeras

Cráter de Marte (http://pijamasurf.com/)

Desde muy pequeño, Antón tenia una pasión secreta: recoger las partículas que cada día se precipitaban de su ombligo, grano a grano, como en un reloj de arena. Creaba así, verdaderos desiertos allí donde permanecía por más de unas horas. Empezaba por juntar los primeros granos entre sí con la punta de su zapato hasta formar pequeñas dunas. Estas dunas a veces, se convertían en majestuosas montañas que se erguían triunfantes bajo su feliz ombligo.

Antón pasaba tardes enteras acumulando arenisca e invitaba a sus amigos a jugar con ella. Éstos estaban encantados de tener un amigo capaz de crear un arenal en cualquier lugar. Con el tiempo se corrió la voz de lo que Antón era capaz de hacer y venían a visitarle muchos niños todas las tardes. Él estaba encantado de la atracción que despertaba entre sus amigos debido a lo que él consideraba un don que lo hacía especial y diferente.

Pero Antón creció y se hizo un muchacho, un adolescente que poco a poco, entre burla y burla, se fue dando cuenta de que su don era también una diferencia que ahora le hacía infeliz. Se le veía deambular nervioso por los rincones recogiendo sus montoncitos de arena con una escobilla y un recogedor, mirando de reojo para no ser descubierto. Cada vez se sentía más solo y ya no quería ser diferente, ni extraño, ni extravagante, ni especial, si no vulgar, ordinario, corriente, normal como todos los demás.

Un día, no muy lejos de su casa, vio como un anciano iba paseando tranquilo por la calle, sin esconder como de sus ojos viejos y agotados crecía un frondoso palmeral.

Un àtic amb vistes al mar.

Zdzisław Beksiński.

Una calma torbadora impregna l’ambient degut al silenci a contracor dels assistents. Multituds de boques segellades, d’ulls enfonsats i llavis cosits. Massa gent per tant poc enrenou, ni un badall trencat per dits ossuts, ni un esternut  inoportú, ni un lleu espetec d’una fusta corcada que ja no aguanta els canvis de postura centenaris.

Res, només el vent, que udola doblegant els xiprers. Em pregunto si aquest silenci espera de la meva fugida per arrencar de nou la vida.

Observo les rengleres de cossos disposats en plànol racional, formant fileres seguint un ordre alfabètic. Em recorda a una  gran biblioteca; no hi falta l’escala per arribar als últims prestatges. Em pregunto on deuen ser les novetats i la secció de clàssics de la Literatura Universal.

Inicio la meva recerca per trobar l’espai destinat als prohoms, tota aquesta mena de recintes en tenen. No hi ha cap cartell que m'ajudi a esbrinar quin carrer he de seguir, ni puc dirigir-me amb un “perdoni, on viu el senyor Joan Miró?” o “estic buscant a en Papasseit, què l'ha vist avui?”. Em pregunto si algú s'aguanta les ganes de dir-me, “Per allà senyoreta!” tot tapant-se la boca amb cara d’entremaliat.

Resignada, inicio l’ascensió per un carrer estret que deixa pas a un terra asfaltat, dur i fred de carrers numerats. Aquí, places, escultures i amples avingudes, allà, carrerons estrets, endreçats com un petit eixample. Fins i tot puc localitzar alguna catedral de generoses dimensions. Un espai eclèctic on tot i té cabuda, des de xalets amb àngels custodis i noietes romàntiques apunt de desmaiar-se, fins a pisos de protecció oficial on la gent jau amuntegada sobre estructures idèntiques, sense cap element diferenciador més que unes quantes fotografies

Faig una pausa davant d'alguns habitatges més austers que encara resten per vendre o llogar.  De fet, ja he oblidat el motiu cultural de la meva visita. Ara mateix, m'interessa més els forats buits de mig metro d'amplada que resten als pisos superiors. Tenen bones vistes, alguns fins i tot donen al mar. Comparats amb el cau de rates en el que visc, això em sembla un àtic collonut per a passar l'eternitat. Llàstima que no hi hagi cap telèfon de contacte per tantejar preus. I mentre desfaig el camí buscant al guardià, per a fer-li la consulta, em pregunto, amb un bri d’esperança, si aquí també haurà esclatat la bombolla.

La fulla del meu arbre

"El árbol de la vida" G. Klimt

Allà la vaig trobar, asseguda a la vora del riu, amb les cames en forma de creu, amb les seves trenes llargues i negres descansant sobre el seu pit a mode de cuirassa. Sabia que era ella, tot i que havia rejovenit almenys quaranta anys. La seva pell havia esborrat les arrugues del passat, no tenia canes i inexplicablement havia canviat els seus rinxols eterns de perruqueria per un pentinat andí. Per primer cop la vaig veure maquillada, els seus llavis rogencs brillants assenyalant-me inquiets. Portava la seva cara lleugerament empolsada de blanc i els ulls subratllats de carbonet, oferint-se plàcids el meu escrutini. Estava realment preciosa, molt més maca del que havia vist en les poques fotografies que conservava de jove i que tantes vegades m’havia mostrat quan anava a visitar-la.

Vaig jaure al seu costat sense haver-nos dit res encara, jo sabia que hem reconeixia, jo no havia canviat res d’ençà la última vegada que vaig anar a visitar-la feia alguns mesos.
La fità de nou des de la proximitat. Portava la càrrega silenciada de les vides passades a les seves esquenes i la saviesa tàcita de qui ha viscut molts anys, tot i el seu analfabetisme.

Segurament sabia perquè havia anat a cercar-la, no vaig gosar preguntar-li, només volia una mica d’aixopluc per la meva ànima perduda entre laberints de complaences. Ella portava la resposta penjada d’una fulla, protegida com un capoll, entre els palmells. S’atansà cap a mi, oferint-m’ho amb les mans plenes d’història, de passat i de futur. Vaig guardar la fulla en una butxaca embolcallada amb la màxima cura per no ferir-la i m’assegué entre les seves cames de balsa. Ella m’acaronà amb els seus braços molsuts i tebis en un intent de transmetre’m tot l’amor del nostre llinatge que vam deixar perdre. Anys i anys de paraules i gestos que mai havíem gosat dir-nos vam començar a brollar en cascada, en rius i mars inundant-t’ho tot.

La meva àvia i jo, ara cara a cara, ens oferíem el cor despullat, ella oferint i jo rebent aquell amor ja resclosit, ja oblidat.

Em mirà al cap d’una estona fixament als ulls, podia llegir en la seva mirada que havia arribat l’hora d’acomiadar-nos. Em resistia a abandonar-la i, en un últim intent, vaig abraçar amb força el seu cos gegantí. L’emoció em pujà fins la gola i no vaig poder evitar plorar per tots i cadascú de nosaltres (el meu pare, la meva mare, els meus avis i tiets, els meus cosins i més enllà en el temps). Vaig plorar espremuda per la paciència estoica de tants anys de callar i no dir, de no mirar, de no sentir, de no saber estimar.

El pes com a pell.

Z. Beksinski (1976)

Caminem a batzegades arrossegant pels talons cada una de les coses que no vam dir quan tocava, per por, per manca de coratge, per no saber trobar les paraules adients o simplement per deixadesa, per pensar que tot es resol sol. Estimat amic temps, la confiança fa fàstic, ja veus. Potser ja mai més podrem pronunciar-les com si fòssin espontànees. De moment, continuen integrades a les nostres soles ja gastades.

Un s'acostuma a portar el pes com part de la seva pell o de la seva ossamenta com quelcom que ens pertany, re-convertint-nos en d'altres, alluyant-nos, a marxes forçades, de nosaltres, del nostre lleuger caminar originari. Sovint, arribats a aquest punt, un ja es troba perdut, inmers en un laberint de fils entortolligats per totes bandes; fent-se capes i capes al voltant de les extremitats, muscles...oprimint la cintura, estrangulant a poc a poc la nostra lucidesa. No veiem mes enllà del cabdell que es regenera i ens cobreix amb llana tant fina i freda com una fulla d'afaitar.

Estem perduts definitivament en un mar que anhelem suau i esponjós, com el ventre d'una mare. 

L'espelma que crema, envolcalla la meva mà amb restes de cera que degoteja, endurint-me els dits i l'ànima.

Las mil caras de uno mísmo.

Cara de la guerra (S. Dalí)

A horas bajas un mar de suave marea con aire de melancolía,

entre mi espacio y mi anhelo una fractura insondable.

Tu ser errante se sale de los márgenes,

doble Yo: uno calcado y otro desdibujado.

Un juego en el que siempre acabas perdiendo la pista que te volvió a colocar en la senda...

Lineas y lineas trilladas, solapadas.Ya no sabes si estás de ida o de vuelta o si te moviste en alguna dirección. Quizás nunca hubo un paso adelante o demasiados hacia atrás.

En un baile donde no alcanzas a ver los rostros, cada cual se hace nebulosa y avanza con la mirada perdida. Ya nadie se encuentra en las esquinas. Bloques de hormigón por donde no circula ni el aire y la nada cobra significado a marchas forzadas. ¿Qué si no queda con sentido?

Ya no queda más que desprenderse de mi yo calcado para encontrarnos cara a cara y reconocernos al otro lado del espejo, donde no hace falta tomarse muy en serio a uno mísmo, porque somos miles.

Temps suspès...

Mona lisa (Leonardo da Vinci)

La felicitat és entendre que darrera d'un somriure es troba l'essència mateixa de tot el que cerquem, i és llavors, quan entenem que no cal caure en paranys ni assolir quimeres, tot esdevé senzill i clar. Atrapar aquest instant fugaç en la mirada fixe de l'altre, retornar-li el teu descobriment amb la boca ample i els ulls brillants i perdren's en un temps que esdevé infinit, suspés per uns segons. És llavors quan, passat, present i futur deixen d'existir i només hi ha el temps incommesurable que es deixa veure en la brevetat del temps.