 |
| Z. Beksinski (1976) |
Caminem a batzegades arrossegant pels talons cada una de les coses que no vam dir quan tocava, per por, per manca de coratge, per no saber trobar les paraules adients o simplement per deixadesa, per pensar que tot es resol sol. Estimat amic temps, la confiança fa fàstic, ja veus. Potser ja mai més podrem pronunciar-les com si fòssin espontànees. De moment, continuen integrades a les nostres soles ja gastades.
Un s'acostuma a portar el pes com part de la seva pell o de la seva ossamenta com quelcom que ens pertany, re-convertint-nos en d'altres, alluyant-nos, a marxes forçades, de nosaltres, del nostre lleuger caminar originari. Sovint, arribats a aquest punt, un ja es troba perdut, inmers en un laberint de fils entortolligats per totes bandes; fent-se capes i capes al voltant de les extremitats, muscles...oprimint la cintura, estrangulant a poc a poc la nostra lucidesa. No veiem mes enllà del cabdell que es regenera i ens cobreix amb llana tant fina i freda com una fulla d'afaitar.
Estem perduts definitivament en un mar que anhelem suau i esponjós, com el ventre d'una mare.
L'espelma que crema, envolcalla la meva mà amb restes de cera que degoteja, endurint-me els dits i l'ànima.
