 |
| "El árbol de la vida" G. Klimt |
Allà la vaig trobar, asseguda a la vora del riu, amb les cames en forma de creu, amb les seves trenes llargues i negres descansant sobre el seu pit a mode de cuirassa. Sabia que era ella, tot i que havia rejovenit almenys quaranta anys. La seva pell havia esborrat les arrugues del passat, no tenia canes i inexplicablement havia canviat els seus rinxols eterns de perruqueria per un pentinat andí. Per primer cop la vaig veure maquillada, els seus llavis rogencs brillants assenyalant-me inquiets. Portava la seva cara lleugerament empolsada de blanc i els ulls subratllats de carbonet, oferint-se plàcids el meu escrutini. Estava realment preciosa, molt més maca del que havia vist en les poques fotografies que conservava de jove i que tantes vegades m’havia mostrat quan anava a visitar-la.
Vaig jaure al seu costat sense haver-nos dit res encara, jo sabia que hem reconeixia, jo no havia canviat res d’ençà la última vegada que vaig anar a visitar-la feia alguns mesos.
La fità de nou des de la proximitat. Portava la càrrega silenciada de les vides passades a les seves esquenes i la saviesa tàcita de qui ha viscut molts anys, tot i el seu analfabetisme.
Segurament sabia perquè havia anat a cercar-la, no vaig gosar preguntar-li, només volia una mica d’aixopluc per la meva ànima perduda entre laberints de complaences. Ella portava la resposta penjada d’una fulla, protegida com un capoll, entre els palmells. S’atansà cap a mi, oferint-m’ho amb les mans plenes d’història, de passat i de futur. Vaig guardar la fulla en una butxaca embolcallada amb la màxima cura per no ferir-la i m’assegué entre les seves cames de balsa. Ella m’acaronà amb els seus braços molsuts i tebis en un intent de transmetre’m tot l’amor del nostre llinatge que vam deixar perdre. Anys i anys de paraules i gestos que mai havíem gosat dir-nos vam començar a brollar en cascada, en rius i mars inundant-t’ho tot.
La meva àvia i jo, ara cara a cara, ens oferíem el cor despullat, ella oferint i jo rebent aquell amor ja resclosit, ja oblidat.
Em mirà al cap d’una estona fixament als ulls, podia llegir en la seva mirada que havia arribat l’hora d’acomiadar-nos. Em resistia a abandonar-la i, en un últim intent, vaig abraçar amb força el seu cos gegantí. L’emoció em pujà fins la gola i no vaig poder evitar plorar per tots i cadascú de nosaltres (el meu pare, la meva mare, els meus avis i tiets, els meus cosins i més enllà en el temps). Vaig plorar espremuda per la paciència estoica de tants anys de callar i no dir, de no mirar, de no sentir, de no saber estimar.
Vaig jaure al seu costat sense haver-nos dit res encara, jo sabia que hem reconeixia, jo no havia canviat res d’ençà la última vegada que vaig anar a visitar-la feia alguns mesos.
La fità de nou des de la proximitat. Portava la càrrega silenciada de les vides passades a les seves esquenes i la saviesa tàcita de qui ha viscut molts anys, tot i el seu analfabetisme.
Segurament sabia perquè havia anat a cercar-la, no vaig gosar preguntar-li, només volia una mica d’aixopluc per la meva ànima perduda entre laberints de complaences. Ella portava la resposta penjada d’una fulla, protegida com un capoll, entre els palmells. S’atansà cap a mi, oferint-m’ho amb les mans plenes d’història, de passat i de futur. Vaig guardar la fulla en una butxaca embolcallada amb la màxima cura per no ferir-la i m’assegué entre les seves cames de balsa. Ella m’acaronà amb els seus braços molsuts i tebis en un intent de transmetre’m tot l’amor del nostre llinatge que vam deixar perdre. Anys i anys de paraules i gestos que mai havíem gosat dir-nos vam començar a brollar en cascada, en rius i mars inundant-t’ho tot.
La meva àvia i jo, ara cara a cara, ens oferíem el cor despullat, ella oferint i jo rebent aquell amor ja resclosit, ja oblidat.
Em mirà al cap d’una estona fixament als ulls, podia llegir en la seva mirada que havia arribat l’hora d’acomiadar-nos. Em resistia a abandonar-la i, en un últim intent, vaig abraçar amb força el seu cos gegantí. L’emoció em pujà fins la gola i no vaig poder evitar plorar per tots i cadascú de nosaltres (el meu pare, la meva mare, els meus avis i tiets, els meus cosins i més enllà en el temps). Vaig plorar espremuda per la paciència estoica de tants anys de callar i no dir, de no mirar, de no sentir, de no saber estimar.
