Un àtic amb vistes al mar.

Zdzisław Beksiński.

Una calma torbadora impregna l’ambient degut al silenci a contracor dels assistents. Multituds de boques segellades, d’ulls enfonsats i llavis cosits. Massa gent per tant poc enrenou, ni un badall trencat per dits ossuts, ni un esternut  inoportú, ni un lleu espetec d’una fusta corcada que ja no aguanta els canvis de postura centenaris.

Res, només el vent, que udola doblegant els xiprers. Em pregunto si aquest silenci espera de la meva fugida per arrencar de nou la vida.

Observo les rengleres de cossos disposats en plànol racional, formant fileres seguint un ordre alfabètic. Em recorda a una  gran biblioteca; no hi falta l’escala per arribar als últims prestatges. Em pregunto on deuen ser les novetats i la secció de clàssics de la Literatura Universal.

Inicio la meva recerca per trobar l’espai destinat als prohoms, tota aquesta mena de recintes en tenen. No hi ha cap cartell que m'ajudi a esbrinar quin carrer he de seguir, ni puc dirigir-me amb un “perdoni, on viu el senyor Joan Miró?” o “estic buscant a en Papasseit, què l'ha vist avui?”. Em pregunto si algú s'aguanta les ganes de dir-me, “Per allà senyoreta!” tot tapant-se la boca amb cara d’entremaliat.

Resignada, inicio l’ascensió per un carrer estret que deixa pas a un terra asfaltat, dur i fred de carrers numerats. Aquí, places, escultures i amples avingudes, allà, carrerons estrets, endreçats com un petit eixample. Fins i tot puc localitzar alguna catedral de generoses dimensions. Un espai eclèctic on tot i té cabuda, des de xalets amb àngels custodis i noietes romàntiques apunt de desmaiar-se, fins a pisos de protecció oficial on la gent jau amuntegada sobre estructures idèntiques, sense cap element diferenciador més que unes quantes fotografies

Faig una pausa davant d'alguns habitatges més austers que encara resten per vendre o llogar.  De fet, ja he oblidat el motiu cultural de la meva visita. Ara mateix, m'interessa més els forats buits de mig metro d'amplada que resten als pisos superiors. Tenen bones vistes, alguns fins i tot donen al mar. Comparats amb el cau de rates en el que visc, això em sembla un àtic collonut per a passar l'eternitat. Llàstima que no hi hagi cap telèfon de contacte per tantejar preus. I mentre desfaig el camí buscant al guardià, per a fer-li la consulta, em pregunto, amb un bri d’esperança, si aquí també haurà esclatat la bombolla.

La fulla del meu arbre

"El árbol de la vida" G. Klimt

Allà la vaig trobar, asseguda a la vora del riu, amb les cames en forma de creu, amb les seves trenes llargues i negres descansant sobre el seu pit a mode de cuirassa. Sabia que era ella, tot i que havia rejovenit almenys quaranta anys. La seva pell havia esborrat les arrugues del passat, no tenia canes i inexplicablement havia canviat els seus rinxols eterns de perruqueria per un pentinat andí. Per primer cop la vaig veure maquillada, els seus llavis rogencs brillants assenyalant-me inquiets. Portava la seva cara lleugerament empolsada de blanc i els ulls subratllats de carbonet, oferint-se plàcids el meu escrutini. Estava realment preciosa, molt més maca del que havia vist en les poques fotografies que conservava de jove i que tantes vegades m’havia mostrat quan anava a visitar-la.

Vaig jaure al seu costat sense haver-nos dit res encara, jo sabia que hem reconeixia, jo no havia canviat res d’ençà la última vegada que vaig anar a visitar-la feia alguns mesos.
La fità de nou des de la proximitat. Portava la càrrega silenciada de les vides passades a les seves esquenes i la saviesa tàcita de qui ha viscut molts anys, tot i el seu analfabetisme.

Segurament sabia perquè havia anat a cercar-la, no vaig gosar preguntar-li, només volia una mica d’aixopluc per la meva ànima perduda entre laberints de complaences. Ella portava la resposta penjada d’una fulla, protegida com un capoll, entre els palmells. S’atansà cap a mi, oferint-m’ho amb les mans plenes d’història, de passat i de futur. Vaig guardar la fulla en una butxaca embolcallada amb la màxima cura per no ferir-la i m’assegué entre les seves cames de balsa. Ella m’acaronà amb els seus braços molsuts i tebis en un intent de transmetre’m tot l’amor del nostre llinatge que vam deixar perdre. Anys i anys de paraules i gestos que mai havíem gosat dir-nos vam començar a brollar en cascada, en rius i mars inundant-t’ho tot.

La meva àvia i jo, ara cara a cara, ens oferíem el cor despullat, ella oferint i jo rebent aquell amor ja resclosit, ja oblidat.

Em mirà al cap d’una estona fixament als ulls, podia llegir en la seva mirada que havia arribat l’hora d’acomiadar-nos. Em resistia a abandonar-la i, en un últim intent, vaig abraçar amb força el seu cos gegantí. L’emoció em pujà fins la gola i no vaig poder evitar plorar per tots i cadascú de nosaltres (el meu pare, la meva mare, els meus avis i tiets, els meus cosins i més enllà en el temps). Vaig plorar espremuda per la paciència estoica de tants anys de callar i no dir, de no mirar, de no sentir, de no saber estimar.

La vida en colors.

Les senyoretes d'Avinyó. (P. Picasso)

Li agradava dibuixar. Dibuixava cada dia una bona estona; era un moment d’evasió en el seu gris dia a dia, un moment d’entrega al plaer.

Només dibuixava aquelles coses que li feien feliç, com pintar dones despullades amb infinitat de postures provocadores: a quatre grapes, amb les cames obertes,les sines oferents, les natges nues…

Després de finalitzar cada obra, quan aquesta ja era seca, perfecte i acabada, resseguia amb els seus dits el seu cos pastel: el contorn de la seva esquena, la seva llarga cabellera, els seus pits de mugrons grans i durs i sobretot, el seu melic. Feia cercles i cercles al voltant d’aquella curvatura fins a entrar en una mena d’èxtasi. Quan despertava d’aquell moment d’ensomni, tot el seu cos era com un arc de San Martí embetunat de mil colors i un regust amarg descansava a la seva llengua.

Mai aconseguí endevinar què passava en aquell lapsus de temps, quan ell perdia per uns moments la consciència, però li agradava pensar que, totes aquelles dones pintades, havien sortit foragitades del llenç, després d’haver-les insuflat vida en colors i poder així escampar-los en aquell món tant gris.

El rodamón que volia ser Samurai.

Dormia entre cartrons, mantes i un munt de bosses que conformaven tot el seu món. Jeia plàcidament tot i que, el soroll de la plaça, impediría a qualsevol altre poder aclucar ni tant sols un ull. De sobte, s’aixecà del seu llit improvitzat i buscà quelcom que li servís de matal.làs. Va optar per un tros de fusta que no deuria fer ni treinta centímetres de llarg i se’l posà a sota de la seva “roba” de cobrellit. Va aseure’s a sobre; semblava molest per alguna cosa que de moment, jo desconeixia.

Xiuxiuejava entre dents frases que no encertava a desxifrar, degut a la meva distancia respecte a ell i pels seus problemes de dicció. De cop, el seu to pujà de manera que vaig poder entendre, per fi, les seves paraules: “ Llevo un sable guardado en la mochila y lo puedo utilizar cuando quiera, te puedo cortar los brazos y la cabeza con él” .

Obviament, no hi havia ningú al seu voltant, estava sol, però la seva expressió facial i el seu to de veu greu i amenaçador eren reals. Hauria donat el que fos, per haver pogut, en aquell moment, endinsar-me dins la seva ment i poder veure què era el que estava veient, que al cap i a la fi, era la seva realitat: Com era la persona a qui anava dirigida l’amenaça?, què li hauria haver fet, segons ell, per haver reaccionat d’aquella manera? i el més important, qui es pensaba que era, un Samurai?.

Em preguntava quines imatges paralel.les al nostre món hauria generat el seu cervell malalt; si es situava en l’actualitat o es pensava viure en una època allunyada del segle XXI…I mentres em feia aquestes preguntes conscient de que no obtindria una resposta, el vell s’encenguè una cigarreta i fumà, ara ja més tranquil i amb un somriure de victoria als llavis.

Jo no podía deixar de pensar en si, mentres aquí, els nois jugàven a pilota al seu costat, allà, davant de tots nosaltres, jeia un cos sense cap ni extremitats.

Ariadna.

Magrite.

Hi Han moments en que un es troba atrapat en un cos que li és aliè, que no el sent com a propi. És com si no s'hagués produït un encaix entre la pròpia ànima i el cos que li ha ha estat donat per moure's per aquest món sensorial.

Això és que li passava a l'Ariadna, des del moment en que va néixer, ho potser va ser després, el moment en que per primera vegada, va tenir la sensació d'estar engabiada, de ser presonera en una carcassa que li impedia créixer, expandir-se, més enllà dels seus límits físics. Desconeixia si això era quelcom normal, vital, connatural a la seva existència humana. Per altra banda, l'Ariadna, era capaç de sentir els seus propis límits interns, la seva finitud anímica, com un tot identificable, estable i reconegut. Al contrari li passava amb la seva extensió física, presó de la seva autèntica realització. 

Ella no acceptava el seu cos i somniava sovint que sortia d'ell i es relacionava amb el món des de la seva ànima, etèria però reconeguda, lliure per fer allò que volia, sense límits, sense fronteres. Això li donava una sensació d'alleugeriment, era l'únic moment del dia en que es sentia vertaderament ella.

L'Ariadna, dormia i dormia per a poder ser ella mateixa, per a realitzar-se a través dels somnis. Projectava els seus anhels i els realitzava en les seves representacions oníriques. Un cop es despertava, la foscor del seu empresonament, l'ofegava. 

Cada dia, després de despertar-se, mirava el seu cos, resseguint amb els seus ulls, les seves cames, braços, esquena....mentres, amb la seva mà, acariciava aquell cos insensible al contacte. Era com acariciar l'aire, o una pedra, dura i inert, era com si no li pertanyés, o no li pertanyia més que qualsevol objecte que pogués disposar.

Entengué que, els seus sentits estaven tancats i pels seus porus no existia una transmissió de fora endins i viceversa, era una muralla, no hi havia contacte ni transferència en cap direcció. Per tant, en la seva vida diària, no podia haver un espai de relació amb l'altre ni de projecció de la pròpia personalitat, tot acabava xocant amb el mur de la seva persona. 

Aquest fet li obsessionà tant, que cada cop, sortia menys al carrer, va deixar de veure als seus amics, deixà la feina i es tancà a casa, s'estirava al llit i imaginava què volia fer aquell dia. Tot començava sent fruit d'una imaginació controlada i on, a poca poc, anava entrant en un somni profund. Deixava anar sense traves en la naturalitat dels aconteixements.... fins que, la seva vida onírica agafà la categoria de real. 

Va començar a estudiar i formar-se per a ser escriptora i dibuixant de contes infantils, i així va començar a crear obres i pintures, fent-se camí en el seu món, que per ella, era l'únic món, el vertader. Com era capaç de controlar els somnis, podia decidir en tot moment què fer durant els moments de son, i els aprofità per crear, crear i crear constantment contes i pintures.

Imagen encontrada en:
http://www.markus-neidel.de/zoomquilt2/tile_0_7_c.jpg

Quan despertava, el seu llit estava ple de fulls escrits a mà amb històries i fàbules fantàstiques sobre éssers imaginaris que vivien en mons on el cossos no eren separacions físiques, si no que s'entrelligaven con una mena de massa fusionada, on hom no podia dir on començava un i on acabava l'altre, qui era un mateix i que era l'altre. Els seus dibuixos i il•lustracions, eren també una massa de cossos que semblaven compartir mans, braços, i on les figures podien ser esquenes o peus segons es miressin. Tot un amalgama de formes sinuoses que es perfilaven flexibles i còmodes, on no importava qui era qui, perquè tots eren un. Aquesta sensació de ser un, també li produïa la sensació de no ser res, de no haver límit, ni separació, fet que feia diluir la seva angoixa de finitud. 

Es podia passar hores i hores creant mons, espais, personatges, diàlegs i accions....escrivia sense parar i creava i creava fins que el cansanci la feia despertar. Per ella dormir, era restar en la vigília. s'asseia doncs i permaneixia immòbil amb el sol donant-li a la cara. Era el seu moment de descans. 

Aquest mon paral.lel li feia feliç, entenia que era la única manera de poder gaudir de la vida, a la seva manera, allunyada de la convencionalitat de la vida dels altres. Però Ariadna volia també poder gaudir d'una pell tèbia, que acaronés la seva, que la mecés fins a poder entrar en un somni capaç de fer-li realitzar les seves fantasies. Ella s'acaronava, imaginant que un Home resseguia la seva esquena amb dits llarguíssims i suaus, una i altra vegada, amb repeticions constants...entrava en una mena de bucle repetitiu, com un mantra, fins que ja deixava de sentir-los i entrava en el món on per ella els somnis eren la realitat. 

I un dia, per fi, allà estava, era un noi jove, alt i moreno, de cabells llargs que ocultaven la seva mirada i els seus llavis molsuts. Era ell, l'home que havia imaginat una moments abans d'endormiscar-se, i ara s’havia fet real en la seva peculiar realitat. Va anar a cercar-lo, es va posar davant d'ell i el guaità de dalt a baix. Era perfecte, tal i com ella l’havia imaginat. Ell li tornà el seu somriure dibuixat de manera inconscient arrel de l'èxit del seu desig. Li acaricià la cara i sentí per primera vegada en tota una vida, un calfred real que li va recorre tot el cos, de dalt a baix, com una descàrrega que baixava per tota la seva columna i una llàgrima regalimà galta avall, una gota perfecte rodona i brillant. Ara ja no calia haber de tornar mai més al món dels vius, ella era viva dins del seu món de somnis.

"Tros a Tros"

Magritte.

Schiele

Sentada , sola i damunt el llit tou i mig desfet pel moviment d’aquella mateixa nit. Era mullat, una barreja de fluids típics de l’excitació i de llàgrimes vives i violentes que, feia ja una estona sortíen dels ulls de l’Elia. Estava completament nua, despentinada, amb els peus tocant a terra i les ungles pintades d’un vermell passió. Va obrir el calaix de la tauleta de nit, va agafar un Kleenex i es va mocar amb la dedicació amb el que feia totes les coses, però va desistir ràpidament en veure que no li quedaven forces, estaba completament buida.

Va aixecar-se del llit en un intent d’anar al labavo, sortejant tots els obstacles que encara restaven al terre de l’habitació, conseqüència de la nit anterior. En arribar, va encendre el llum i després d’escoltar el “click” de la bombeta, va aixecar el cap amb la certesa que res tornaria a ser igual. Certament, quan els seus ulls verds i enormes es trobaren amb el corresponent reflexe, descendiren i no en trobaren cap reste de pell. En el seu lloc hi trobà la transparència més inòqua barrejada amb la viscositat i la fredor que comporten les vísceres (ronyons, pancrees, intestins i cor) tota ella semblant a un cadàver, d’allò més vulgar, diseccionat i obert en canal. Ara l’Elia era tot cos, tot matèria, freda i llefiscosa, però de colors llampants, com un arc de Sant Martí.

Delvaux

 

Aquella nit, després de tantes emocions, va arribar a la conclusió que la pèrdua de la seva pell jove, blanca i formosa, havia estat fruit de les continues i infinites llambregades que havia tingut al llarg de la seva curta, peró dil·latada, carrera com a dona. Totes aquestes experiències havien fet que l’Elia hagués perdut, a causa d’una muda o d’una malaltia contagiosa, degudes al fregament constant, els seus teixits epitelials, tros a tros. En veure tot aquell quadre, entre tràgic i burlesc, l’Elia va esclatar en plors, i va plorar i plorar fins que tota ella fos aigua.

A l’endemà un soroll, probablement la dutxa de la veïna, va despertar-la ; seguia dreta encara i amb el mateix posat que la nit anterior. L’Elia va deixar anar un llarg sospir  que no la va  deixar més liviana. Girà el pom de la porta i es dirigí cap a la seva habitació tot deixant un rastre sanguinolent al terre i les parets. Va aseure`s al llit amb la intenció d’encendre’s un cigarret i reflexionar sobre tot el que li estava passant. Però tot just va donar la primera pipada , va veure com el fum s’escolava per les seves costelles, insípid, i sense disfressar la seva angoixosa ansietat. Acte seguit, el dirigí amb violència esclafant-lo al cendrer platejat del costat.

L’Elia, amb el seu posat de tràgica monstruositat, sabia que mai més tornaria a gaudir, ja que, juntament amb la seva pell blanca, suau, jove i formosa, havia perdut també la capacitat d’estimar, de sentir i de tot allò que es troba en la part de l’ànima on resten les emocions. I ara, en el seu lloc ,quedaven tots aquells sentiments que el sexe masculí habia deixat en ella en cada una de les seves trobades (egoísme, odi, soledat, recança...). Ella havia perdut, en cada petó, en cada abraçada, en cada carícia, mai corresposta, la seva vida, mica en mica, fil a fil...

L’Elia, feta cadàver, restava buida i al·lienada damunt el llit, on cos i roba es fusionaven formant tot un conjunt alterat per la negror dels seus cabells arrinxolats, única cosa que la lligava al món dels vius.

La tristesa l’envaïa per moments al saber que mai més tornaria a recuperar allò que li pertanyia i que li havia estat arrebatat per la força, fent que la seva integritat com a persona es reduís a quatre òrgans.

Anà cap a la cuina amb el cap una mica enterbolit per la incerta recerca d’una resposta i amb la intenció de beure’s un cafè. L’olor que s’escolava per tota la cuina va despertar-la una mica però, la magnificència d’aquell dia que, es presentava davant els  seus ulls, una barreja d’olors, colors i sorolls.típics de la primavera, la van deixar totalment indiferent. Va agafar una tassa on hi va abocar tot el cafè que la vella cafetera duia al seu interior, amb molt de compte per tal de no cremar-se els seus dits que lluïen en carn viva.

Mentre s’adreçava el cafè als llavis, el seu cervell, portat per la necessitat de recuperar la identitat de la seva posseidora, va començar a elaborar un plà perfilant i donant forma al garbuix d’idees que s’agolpaven espitoses i excitades per l’emoció de formar part en la creació d’una idea que brillava per la seva genialitat. Per tal de recuperar la seva ànima i la seva pell, hauria de retrobarse amb tots i cada un dels homes als que havia donat tota la seva essència. D’aquesta manera ella podria tornar a cada home la seva ració de soledat, tristesa, odi, egoísme...que ara es trobaven acomodats en la boca del  seu cor palpitant i enfosquit.

Amb la mà tremolosa però el cap ennubolat per la fredor dels pensaments, va agafar la seva agenda telefònica i va començar a pitjar el primer  número, el primer telèfon, la primera víctima...Una cita, una frase, una carícia, un petó, crits de silenci entre la foscor més freda...

Seqüència de dies on la fusió dels cossos donà lloc a l’intercanvi inconscient de sensacions entre ombres mig plenes i d’altres cada cop més buides....La llum i la llibertat es troben a l’altre banda del crit.

El sol entrava en la cambra per la finestra i els primers ratjos de sol pefilaven suaument els dos cossos que restaven extenuats i entrelligats entre els llençols completament molls. Entre tanta felicitat l’Elia no va poder evitar obrir els ulls i sentir-se lliure, lliure com l’escuma sobre l’espesor del mar, lliure com els pensaments d’un infant, o com el mateix terme, quan encara no ha estat pres per la paraula o la ploma.

Podia sentir l’olor de la roba neta dels balcons, l’olor de cafè de les cuines veïnes, i de les flors entestades, multitud d’olors que s’escolaven per la finestra ; fins i tot, podia sentir l’olor suau i lleugerament perfumada de la seva  blanca, jove i formosa pell. Va aixecar-se i es dirigí cap a la finestra, obrint les portes de bat a bat, oferint la seva nuesa al nou dia, i gaudint de tot allò que l’envoltava, de totes les petites coses que ara ja no la deixaven en la més trista indiferència, sinó que l’omplien i la feien sentir plena de joia.

Entre tant èxtasi, l’Elia va deixar anar un llarg sospir, que el vent, ràpidament va fer seu i en una forta revolada, en una mostra d’autèntica complicitat, se’l va emportar ben lluny. L’Elia, tancà els ulls i sentí l’aire acariciant cada recó de la seva pell, i la seva ànima, fent-li pessigolles, que li pujaven fins la gola convertides en sonores rialles.

Ara, cos i ànima estaven en completa harmonia, i per fí, la seva pell, havia estat tornada tros a tros, en cada una de les seves trobades, donant a canvi un bocinet d’egoïsme, fet petó, un alè de soledat, feta carícia o una revolada d’odi feta abraçada. Per altra banda, en la boca del seu cor restava acomodada la seva ànima, completament sencera, somnolenta, però feliç de tornar a ser una unitat, de tornar a l’origen.

Schiele

Ara, el sentiment de plenitud era realment palpable i la sensació de ser un grapat de vísceres viscoses i sanguinolentes havia deixat pas a la vertadera integritat. De sobte, un calfred va recòrrer-li el cos, en sentir els braços d’ell, lligant-se al seu pit i el sexe, palpitant, al seu darrere, i per primera vegada en molt de temps, va sentir el desig fervent de tornar a estimar.

"El dolç regust de les fruites prohibides"

Creiem que la vida se’ns presentarà calma fins que un fet ens desmonta el nostre frágil castell de sorra. Aquest fet que va trontollar els ciments de la meva existència va ocorre ara fa deu anys, llavors, jo en tenia vint, deu o dotze menys que l’Èlia. Ella es va creuar en el meu camí essent jo una jove amb masses experiències a les meves esquenes.

Desde que vaig fer dotze anys, les intencions de les dones de la meva família, àvies, mare i germanes, van ser fer-me mantenir intacte i pura fins que trobés el meu home, aquell príncep blau a qui havia de regalar el meu tresor, la meva virginitat. Però ni les converses a peu de llit, ni els comentaris entre àpats, ni les batalletes de les matriarques sobre com van conèixer el seu home al ball en les festes majors, ni les recomanacions al llindà de la porta, cada cop que fugia esforagitada amb ganes de menjar-me el món, van servir de res.

Aquell diable amb òrgans deshorbitats que em podien portar directament a l’infern, va ser massa encisador per a una curiosa com jo.

Tenia només tretze anys quan em vaig llençar sobre el primer mosso que va deixar entreveure les seves intencions poc decoroses. El meu foc cremava massa per poder esperar l’arribada d’aquell caballer de color tan cursi per a poder èsser tant bo com deien. Desde llavors, ja no vaig creure res del que em deia la meva família i vaig optar, durant set anys de la meva vida, per probar, menjar, llepar i rossegar totes les fruites prohibides que anava trobant en el meu camí.

Va arribar un dia, però, en que, aquella fruita que, fins llavors devorava amb ansies, va deixar de saciar-me, i va ser d’ençà que vaig conèixer aquella dona. Va ser ella qui, definitivament, em va ensenyar que aquell princep no s’hauria d’haver molestat ni de sortir del seu castell.

L’Èlia era una dona encara jove, que enlluernava per la seva maduressa i seguretat. Era del tipus de persones que són capaces de dominar tot allò que els envolta sense alterar la seva serenor innata. Potser va ser això el que em va frapar d’ella desde el primer moment que les nostres mirades es van creuar per primera vegada una tarda d’estiu, vora el mar, sota un sol decaient.

El seu cos nu, blanc encara per una estació quasi per encetar, em va cridar l’atenció desde el moment en que vaig desar la tovallola darrera seu. Un cabell llis i fosc acariciava la seva esquena, tot pentinant la seva cintura.

Mentres l’observava capficada en la sensació d’acariciar aquella pell que semblava com de vellut, ella va girar-se tot fixant la seva mirada en els meus ulls, que ascendiren fins trobar-se amb els seus. Ens vam quedar observant-nos fixament durant uns instants, que per mi fóren eterns; com si de cop el temps s’aturés, donant l’opció de guardar aquell instant en la memòria de l’univers. De sobte, aquell silenci màgic, va deixar pas a un breu “hola”, que em portà de cap a la realitat. Vaig tornar-li la salutació.

Em sentia torbada pel fet de que s’haguès adonat que l’observava amb tanta insistència, però mentres mantenia aquest debat interior, vaig sentir la remor de la seva veu convidant-me a seure al seu costat. Assentí ràpidament i amb un lleuger nerviosisme, vaig agafar els meus bàrtuls, fins a descansar al costat del seus peus blancs d’ungles sagnants.

Aquella va ser la meva primera trobada amb l’Elia i que recordo com si fos ahir: l’olor a mar i crema solar enganxifant l’ambient, el sol de justícia que soportàvem entre capbussades i jocs d’aigua, i el seu somriure descansant entre les onades.

Després d’aquell dia, les nostres trobades van ser diàries, a la mateixa hora i lloc de sempre, un pacte de conveniència que va trencar-se en el moment en que em proposà sortir una nit a un local del que feia temps que em parlava, un local de salsa vora el mar, abans, però, havia d’acceptar també una invitació per sopar a casa seva.

Puntual com de costum, vaig aturar la bici davant una entrada rosada per les violetes. Mentres l’aparcava, vaig caure en que no havia portat res com a convidada.

Sense pensar-ho massa, vaig apropar-me a unes jardineres florides de les que vaig agafar unes quantes margarides i vaig picar a la seva porta amb el millor dels meus somriures. Ràpidament la porta s’obrí, i per primera vegada, vaig observar el seu cos completament vestit. Em va fer passar al menjador i, mentres m’acomodava en una cadira de bímet, ella aprofità per anar a buscar a la cuina uns “mojitos” que acabava de preparar. Un cop tornà amb les begudes a la mà, vaig disculpar-me pel fet de ser tant péssima convidada i de no haver portat almenys, una ampolla de vi. Ella mirà el meu ram de margarides, que encara duia a les mans i que, ara descansava a la meva falda, i va riure amb ganes del meu oblit, comentant alhora, lo bé que quedarien aquelles flors en un gerro amb aigua.

La taula era parada, una combinació de tonalitats verdes decoraven l’espai: amanides, verdures, fruites…. Tot plegat molt vistós, però que entrava amb contradicció amb el vermell de la carn, que jo ansiava tant, com a fervent carnívora que era.

Rere les postres, l’Èlia encenguè una cigarreta, i entre flaires de fum de vainilla i incens, em proposà anar a ballar uns “merengues”.Quan ara penso en nosaltres, crec que el ball va ser el detonant d’aquella conexió quasi màgica.

El local que tantes vegades m’anomenà en les nostres converses a la platja, em va sorprendre de sobremanera nomès obrir la porta. A primer cop d’ull, tot semblava normal, però quan els meus ulls es van acostumar a la foscor, vaig entendre que l’Èlia m’havia portat a un local homosexual, més concretament de lesbianes. No és que tinguès res en contra d’elles, però en aquella època, em costava entendre el fet que a una dona li poguès agradar una altre, si per començar ja li faltava una part de la fisonomia masculina, que tantes satisfaccions m’havia donat tots aquest anys. Però mentres em feia aquestes preguntes esturada a la porta, no era conscient que jo ja feia un temps, m’estava endinsant en un món que encara que desconegut, m’obriria les portes d’una sexualitat completament nova i excitant.

El local, amb llum tènue, gràcies a la infinitat d’espelmes que decoraven l’ambient, era de petites dimensions. Multitud d’ombres en actitud carinyosa, ballaven sensualment a ritme de música caribenya. Mentres observava aquell espectacle nou pels meus ulls, l’Èlia s’apropà amb un altre “mojito”, i a cau d’orella, em preguntà si em sentia còmode davant d’aquella gentada femenina en actitud si més no, una mica provocativa. Tot i la meva primera sensació un xic torbadora, vaig assentir dèbilment amb el cap, sense saber molt bé que respondre. Ella acaricià suaument la meva galta amb els seus dits llarguíssims i m’agafà la mà per portar-me al mig de la pista. Amb un ample somriure, em fità fixament i amb ulls brillants d’emoció, va cercar la meva cintura per començar a ballar.

Els nostres cossos es movien amb soltura i jo, em sentia flotar com un núvol enmig d’un cel calmat. Tot es tornà màgic aquella nit, on nomès recordo aquells ulls verds que brillaven en la penombra com dos fars que semblaven mostrar-me el camí.

Un lleu martilleig em colpejà el cervell al dia següent, i un fort regust a ron i menta, em tornà gola amunt. Aixó em va portar records dolços de la nit passada, i entre sons cubans, i records de “bachatas”, vaig tornar a caure en un somni profund. Un parell d’hores més tard, el telèfon va tornar a pertorbar aquells somnis amb regust ara ja més àcid, com de fruita prohibida. Era ella, volia….. veure’m. Aquest cop, vaig convidar-la jo a dinar. Però no va venir a la cita. Amb la taula parada i l’àpat fred, encara intacte, vaig decidir anar a fer un vol, necessitava aire fresc, volia pensar. Vaig encetar el passeig tot dirigint-me cap a la Barceloneta i vaig acabar la meva passejada on sempre, a la platja.

Els peus semi enfonsats a la sorra, l’aire tebi lleugerament salat i la remor de les aigües tranquil.les acariciant les puntes dels meus dits, m’ajudaren a reflexionar sobre el que m’estava passant. Sabia perfectament perquè l’Elia no havia vingut a la cita d’aquell dia, m’havia deixat l’elecció a mí, el pes de decidir el romb de les nostres vides. Amb la mirada perduda en l’horitzó, vaig decidir anar a cercar-la.

Vaig trucar a la seva porta, i em va obrir uns segons després. Sense dir cap paraula, vaig entrar, acariciant les violetes al meu pas. Els nostres ulls es trobaren i ens vam mirar una llarga estona, com cercant en els ulls de l’altre, la resposta que veniem buscant. Ella deixà entreveure un esboç de somriure que, ràpidament, vaig trencar amb el meu dit índex. Em tornà a fità i amb la respiració un xic més accelerada, va entreobrir lleugerament els seus llavis de maduixa, amb el posat de reproduir quelcom. Abans de que un fil de veu poguès sortir dels seus llavis, vaig atansar-me per poder assaborir la dolçor d’aquella fruita envermellida. Va ser un petó curt, sonor i tancat, fet amb llavis de pinyol. Tot seguit, arrepenjà el seu palmell de dits llarguíssims sobre el meu pit i em mirà per trobar-se amb el meu consentiment. Vaig regalar-li un somriure de complicitat per a que poguès continuar amb la certesa de que desitjava rebre ferventment allò que ella estava apunt d’oferir-me. Ella desplaçà la seva mà suament fins a trobar-se amb els botons de la meva brusa, que descordà un per un, amb pausa, com si tinguès por que darrera de cada botó, s’esfumés el somni. Els meus pits, petits i rodons emergiren tot abocant-se pel precipici del meu escot i, allà, precipitats al buit, ella els acaronà amb tanta delicadesa i suavitat com si fòssin de cristall. S’ajupí lentament, i olorà aquelles cireres enrojides que s’oferien tremoloses. Les mossegà àvidament, com fruita madura acabada de collir, com si volguès treure tot el suc que poguèssin amagar aquelles perles. Mentres ella es perdia entre la dolçor dels meus pits, jo acariciava aquella cabellera llarga i fosca, relliscant els dits fins els límits de la seva samarreta. Vaig voler desfer-me d’ella amb suavitat, tot deixant al descobert aquelles sines que se m’oferien en tota la seva esplendor, com les flors amb l’arribada de la primavera. Les vaig acaricià amb tendresa, per a més tard, perdre’m entre les seves amples caderes. La seva respiració s’accelerà quan vaig acaricià fugaçment amb la meva mà les seves natjes fermes i rodones que es tensaven amb l’excitació. Seguidament, l’Èlia va començar a rodolar les seves mans per la meva faldilla, fins a trobar aquell tresor amagat rere les meves calces, que va fer relliscar genolls avall, fins a deixar-lo completament al descobert. Em desposà de la meva faldilla, i jo vaig fer el mateix amb ella.

Vam desplaçar-nos al sofà blanc de la saleta, i allà ens vam desfer entre carícies, petons, abraçades i gemecs fins que la llum del dia ens acaronà en un somni ple de fruites i a ritme de samba.

Un llarg silenci s’apoderà per fi d’aquella casa, com una música celestial, fins que un murmull de l’Èlia va trencar aquell concert diví. Amb ulls cansats per la manca de son, em va xiuxiueixar a l’oïda si m’havia agradat la meva primera experiència amb una dona, i regalant-li una carícia, vaig assentir.

A aquell dia li van succeir d’altres, a cada qual més màgic i sorprenent, que es van anar perllongant durant tot l’estiu, fins que la tardor va deixar pas a dies curts i nits més llargues i fredes.

Amb els messos, l’Èlia va desaparèixer de la meva vida de la mateixa manera en que va entrar, de sobte, sense avisar. Però jo ja havia tingut temps suficient per aprendre que, els prínceps blaus o les princeses li.les com les violetes del seu jardí, existeixen nomès per un instant, però sempre acaben marxant a lloms del seu cavall cap a terres encara sense explorar.