Hoy empieza todo.

El amor pica, duele, escuece...pero es necesario para poder recibir la punzada profunda del que siente, del que se muestra en toda su fragilidad y se expone. 

POUS I LABERINTS

 

 

Un peu rere l’altre, poc a poc avançava per la xarxa de túnels subterranis que conformaven la teranyina ramificada de transbords del metro. “Em sento com en el laberint d' Ariadna cercant el fil” pensà. Continuà caminant amb passes dubtoses i poc destres, sense saber molt bé la direcció que havia de prendre per arribar al seu destí. “dreta o esquerre?”. Quina hauria de ser la seva elecció? ...Deixant-se portar per quelcom aliè a la seva voluntat, pujà a un vagó amb destí incert.

“No puc més, he tocat fons”, “però I ara què?”. Sabia que havia arribat el moment de fer-se càrrec de la situació, d’agafar el “toro” per les banyes o “deixar-se perdre per sempre”. Mirà de cua d’ull cap a la seva esquerra i veié unes banyes enormes, punyents, amb el cim perfilat. Fità a la seva dreta i veié un pou profund i negre, amb un fons acotxat de plomes blanques.

Estirà la seva mà tremolosa cap a l’esquerra per poder acariciar aquelles banyes dures, que s’erigien triomfants. Les agafà i sentí la fredor de l’ós sota les seves mans i la duresa de la claredat. Va tenir por.

 

Sense adonar-se’n, el seu peu dret s’atansà a la base del forat i, resseguí amb la punta, el seu perímetre, notant una tebior humida i excitant que li estimulava el cervell d’una manera plaent. Se sentí atreta per aquell cau que poc a poc l’anava xuclant cap al seu si. Es deixà acaronar i tancà els ulls, vençuda per les sensacions veritablement agradables de tenir ja, mig cos endins. Una son dolça, descansà sobre les seves parpelles, convidant als seus ulls a que es tanquessin a poc a poc, planejant una caiguda compassada. Finalment, les parpelles, s’abraçaren a palpentes.

 

Amb els seus peus, ara nus, podia tocar aquelles plomes sedoses i tèbies que l’estremien i, sense oferir resistència, es deixà oprimir per aquell pou que anava perdent el seu perímetre originari. Ara ja, no hi havia distància entre el seu cos i aquell mur aparentment infranquejable. Notava una pressió lleugera, una agradable sensació d’ésser sostinguda, acaronada, protegida, preservada de qualsevol perill extern.

Sembla ser que l’Ariadna, entre estació i estació, anava deixant-se perdre, baixant a les profunditats d’un cau  que poc a poc li anava escanyolint amb tendresa.

Sortí de la seva abstracció, un cop arribats a Paral·lel. Res aparentment havia canviat, tot seguia el seu curs concatenat i monòton. Apropà els ulls al seu peu i es sorprengué fent cercles encara.

La certeza que existe un vacio fértil

Me vestí alas para imaginarlo todo desde una altura prudente y ver desde lo nuevo.
Me até plomos a los pies para poder ver lo andado y reconocer la senda marcada, para no volver.

Me desprendí del término persona para poder reconocerme en mi ser yo misma.
Me despojé de mis vestimentas ensayadas para poder ser de nuevo, aún con el miedo a ser desnuda.

Me  ofrecí a la vida sin saber...sin ser, sin vestir, sin ver....
estrechando la mano a lo incierto, a lo oscuro, a la caída y al vacio.

Porque sólo desde ese vacio fértil uno puede salir de esa nada immobilizadora que lo engulle.

Introvertido/a: Aquél que mira el mundo desde adentro.

En un mundo donde el arquetipo que marca la sociedad es precisamente  valorizar aquél que lo mira desde afuera, la persona introvertida se encuentra en una contradicción que debe ir solucionando intentando gestionar estas dos esferas sin perderse, sin alienarse....sin querer huir de su esencia, sin querer escapar de su centro, pensando que su equilibrio se encuentra al otro lado. Nada más lejos...el equilibrio siempre lo encontrará a su regreso, cuando vuelva a tener la oportunidad de reconectarse con su parte más íntima.

EL DESIERTO, PAISAJE DE UNA BÚSQUEDA

Entre la contradicción del no querer ver y la pureza de los desiertos sin palmeras.

Entre el mirar hacia otro lado y los desiertos vacíos de la mente.

Entre el immovilismo y el giro sobre uno mísmo.

Y siempre la misma sensación de levantar polvo donde antes habia cartón piedra.

No arrastro los pies por si, entre tanto polvo, encuentro esa figura que emerge en la brevedad en que mis pensamientos ya han saltado por encima de las dunas.

Desiertos y palmeras

Cráter de Marte (http://pijamasurf.com/)

Desde muy pequeño, Antón tenia una pasión secreta: recoger las partículas que cada día se precipitaban de su ombligo, grano a grano, como en un reloj de arena. Creaba así, verdaderos desiertos allí donde permanecía por más de unas horas. Empezaba por juntar los primeros granos entre sí con la punta de su zapato hasta formar pequeñas dunas. Estas dunas a veces, se convertían en majestuosas montañas que se erguían triunfantes bajo su feliz ombligo.

Antón pasaba tardes enteras acumulando arenisca e invitaba a sus amigos a jugar con ella. Éstos estaban encantados de tener un amigo capaz de crear un arenal en cualquier lugar. Con el tiempo se corrió la voz de lo que Antón era capaz de hacer y venían a visitarle muchos niños todas las tardes. Él estaba encantado de la atracción que despertaba entre sus amigos debido a lo que él consideraba un don que lo hacía especial y diferente.

Pero Antón creció y se hizo un muchacho, un adolescente que poco a poco, entre burla y burla, se fue dando cuenta de que su don era también una diferencia que ahora le hacía infeliz. Se le veía deambular nervioso por los rincones recogiendo sus montoncitos de arena con una escobilla y un recogedor, mirando de reojo para no ser descubierto. Cada vez se sentía más solo y ya no quería ser diferente, ni extraño, ni extravagante, ni especial, si no vulgar, ordinario, corriente, normal como todos los demás.

Un día, no muy lejos de su casa, vio como un anciano iba paseando tranquilo por la calle, sin esconder como de sus ojos viejos y agotados crecía un frondoso palmeral.

Un àtic amb vistes al mar.

Zdzisław Beksiński.

Una calma torbadora impregna l’ambient degut al silenci a contracor dels assistents. Multituds de boques segellades, d’ulls enfonsats i llavis cosits. Massa gent per tant poc enrenou, ni un badall trencat per dits ossuts, ni un esternut  inoportú, ni un lleu espetec d’una fusta corcada que ja no aguanta els canvis de postura centenaris.

Res, només el vent, que udola doblegant els xiprers. Em pregunto si aquest silenci espera de la meva fugida per arrencar de nou la vida.

Observo les rengleres de cossos disposats en plànol racional, formant fileres seguint un ordre alfabètic. Em recorda a una  gran biblioteca; no hi falta l’escala per arribar als últims prestatges. Em pregunto on deuen ser les novetats i la secció de clàssics de la Literatura Universal.

Inicio la meva recerca per trobar l’espai destinat als prohoms, tota aquesta mena de recintes en tenen. No hi ha cap cartell que m'ajudi a esbrinar quin carrer he de seguir, ni puc dirigir-me amb un “perdoni, on viu el senyor Joan Miró?” o “estic buscant a en Papasseit, què l'ha vist avui?”. Em pregunto si algú s'aguanta les ganes de dir-me, “Per allà senyoreta!” tot tapant-se la boca amb cara d’entremaliat.

Resignada, inicio l’ascensió per un carrer estret que deixa pas a un terra asfaltat, dur i fred de carrers numerats. Aquí, places, escultures i amples avingudes, allà, carrerons estrets, endreçats com un petit eixample. Fins i tot puc localitzar alguna catedral de generoses dimensions. Un espai eclèctic on tot i té cabuda, des de xalets amb àngels custodis i noietes romàntiques apunt de desmaiar-se, fins a pisos de protecció oficial on la gent jau amuntegada sobre estructures idèntiques, sense cap element diferenciador més que unes quantes fotografies

Faig una pausa davant d'alguns habitatges més austers que encara resten per vendre o llogar.  De fet, ja he oblidat el motiu cultural de la meva visita. Ara mateix, m'interessa més els forats buits de mig metro d'amplada que resten als pisos superiors. Tenen bones vistes, alguns fins i tot donen al mar. Comparats amb el cau de rates en el que visc, això em sembla un àtic collonut per a passar l'eternitat. Llàstima que no hi hagi cap telèfon de contacte per tantejar preus. I mentre desfaig el camí buscant al guardià, per a fer-li la consulta, em pregunto, amb un bri d’esperança, si aquí també haurà esclatat la bombolla.