La fulla del meu arbre

"El árbol de la vida" G. Klimt

Allà la vaig trobar, asseguda a la vora del riu, amb les cames en forma de creu, amb les seves trenes llargues i negres descansant sobre el seu pit a mode de cuirassa. Sabia que era ella, tot i que havia rejovenit almenys quaranta anys. La seva pell havia esborrat les arrugues del passat, no tenia canes i inexplicablement havia canviat els seus rinxols eterns de perruqueria per un pentinat andí. Per primer cop la vaig veure maquillada, els seus llavis rogencs brillants assenyalant-me inquiets. Portava la seva cara lleugerament empolsada de blanc i els ulls subratllats de carbonet, oferint-se plàcids el meu escrutini. Estava realment preciosa, molt més maca del que havia vist en les poques fotografies que conservava de jove i que tantes vegades m’havia mostrat quan anava a visitar-la.

Vaig jaure al seu costat sense haver-nos dit res encara, jo sabia que hem reconeixia, jo no havia canviat res d’ençà la última vegada que vaig anar a visitar-la feia alguns mesos.
La fità de nou des de la proximitat. Portava la càrrega silenciada de les vides passades a les seves esquenes i la saviesa tàcita de qui ha viscut molts anys, tot i el seu analfabetisme.

Segurament sabia perquè havia anat a cercar-la, no vaig gosar preguntar-li, només volia una mica d’aixopluc per la meva ànima perduda entre laberints de complaences. Ella portava la resposta penjada d’una fulla, protegida com un capoll, entre els palmells. S’atansà cap a mi, oferint-m’ho amb les mans plenes d’història, de passat i de futur. Vaig guardar la fulla en una butxaca embolcallada amb la màxima cura per no ferir-la i m’assegué entre les seves cames de balsa. Ella m’acaronà amb els seus braços molsuts i tebis en un intent de transmetre’m tot l’amor del nostre llinatge que vam deixar perdre. Anys i anys de paraules i gestos que mai havíem gosat dir-nos vam començar a brollar en cascada, en rius i mars inundant-t’ho tot.

La meva àvia i jo, ara cara a cara, ens oferíem el cor despullat, ella oferint i jo rebent aquell amor ja resclosit, ja oblidat.

Em mirà al cap d’una estona fixament als ulls, podia llegir en la seva mirada que havia arribat l’hora d’acomiadar-nos. Em resistia a abandonar-la i, en un últim intent, vaig abraçar amb força el seu cos gegantí. L’emoció em pujà fins la gola i no vaig poder evitar plorar per tots i cadascú de nosaltres (el meu pare, la meva mare, els meus avis i tiets, els meus cosins i més enllà en el temps). Vaig plorar espremuda per la paciència estoica de tants anys de callar i no dir, de no mirar, de no sentir, de no saber estimar.

El pes com a pell.

Z. Beksinski (1976)

Caminem a batzegades arrossegant pels talons cada una de les coses que no vam dir quan tocava, per por, per manca de coratge, per no saber trobar les paraules adients o simplement per deixadesa, per pensar que tot es resol sol. Estimat amic temps, la confiança fa fàstic, ja veus. Potser ja mai més podrem pronunciar-les com si fòssin espontànees. De moment, continuen integrades a les nostres soles ja gastades.

Un s'acostuma a portar el pes com part de la seva pell o de la seva ossamenta com quelcom que ens pertany, re-convertint-nos en d'altres, alluyant-nos, a marxes forçades, de nosaltres, del nostre lleuger caminar originari. Sovint, arribats a aquest punt, un ja es troba perdut, inmers en un laberint de fils entortolligats per totes bandes; fent-se capes i capes al voltant de les extremitats, muscles...oprimint la cintura, estrangulant a poc a poc la nostra lucidesa. No veiem mes enllà del cabdell que es regenera i ens cobreix amb llana tant fina i freda com una fulla d'afaitar.

Estem perduts definitivament en un mar que anhelem suau i esponjós, com el ventre d'una mare. 

L'espelma que crema, envolcalla la meva mà amb restes de cera que degoteja, endurint-me els dits i l'ànima.

Las mil caras de uno mísmo.

Cara de la guerra (S. Dalí)

A horas bajas un mar de suave marea con aire de melancolía,

entre mi espacio y mi anhelo una fractura insondable.

Tu ser errante se sale de los márgenes,

doble Yo: uno calcado y otro desdibujado.

Un juego en el que siempre acabas perdiendo la pista que te volvió a colocar en la senda...

Lineas y lineas trilladas, solapadas.Ya no sabes si estás de ida o de vuelta o si te moviste en alguna dirección. Quizás nunca hubo un paso adelante o demasiados hacia atrás.

En un baile donde no alcanzas a ver los rostros, cada cual se hace nebulosa y avanza con la mirada perdida. Ya nadie se encuentra en las esquinas. Bloques de hormigón por donde no circula ni el aire y la nada cobra significado a marchas forzadas. ¿Qué si no queda con sentido?

Ya no queda más que desprenderse de mi yo calcado para encontrarnos cara a cara y reconocernos al otro lado del espejo, donde no hace falta tomarse muy en serio a uno mísmo, porque somos miles.

Temps suspès...

Mona lisa (Leonardo da Vinci)

La felicitat és entendre que darrera d'un somriure es troba l'essència mateixa de tot el que cerquem, i és llavors, quan entenem que no cal caure en paranys ni assolir quimeres, tot esdevé senzill i clar. Atrapar aquest instant fugaç en la mirada fixe de l'altre, retornar-li el teu descobriment amb la boca ample i els ulls brillants i perdren's en un temps que esdevé infinit, suspés per uns segons. És llavors quan, passat, present i futur deixen d'existir i només hi ha el temps incommesurable que es deixa veure en la brevetat del temps.

¡Danzad,danzad, malditos!



"Parcas" de Goya.



En una danza se recrea un estado de conexión con lo otro, llámese divino o corpóreo, en el que se teje una relación de simbiosis. Una danza es un momento de seducción en el que quiero aproximarme y seducir, atraer hacia mí, quizás con un deseo de integrarlo, de acomodarlo y por qué no de poseerlo e incluso destruirlo.

Podemos danzar en completa armonía generando un estado vibracional positivo o movernos como títeres. Es ese “danzad, danzad malditos” en el que uno se mueve al antojo de un titiritero, anclándonos a sus hilos y obligándonos a saludar después de cada función, como si algo de propio se escondiera tras el mérito.

No siempre escogemos ni la música ni nuestro compañero de baile. Hoy, cada cual baila con quien puede, aunque sea con el menos diestro, en una danza terrorífica de movimientos apenas sin vida; compases mecánicos que chirrían bajo el intento de una espontaneidad impostada.

La Muerte, que observa allá a lo lejos el carnaval esperpéntico, se acerca, ella sí, con la seducción del maestro y despliega su arte que lo embriaga todo de una dulzura casi turbadora. Sabe que, en la pista de baile, nadie se resiste a bailar con las tres doncellas: con Cloto, por ser principio generador, hilo de vida, con Láquesis por ser sustento, red y tejido y con Átropos, porque ¿quién no esconde tras de sí un oscuro deseo de autoaniquilamiento?.

Casi extenuados, tendidos en el suelo escuchamos su pesado caminar, viejas hiladoras, se acercan, hilo, rueca y tijera en mano. Dejaron de ser bellas doncellas. No sabemos qué destino nos aguarda tras la danza, pero una oscura premonición nos impide mirarlas fíjamente a los ojos. Mientras tanto, puedo oír el “zas” a mis espaldas y notar cómo los hilos de mis compañeros van cayendo, suaves, a mi pies.

Muerto pero mío.

Muerte y vida (G. Klimt)

Muerto pero mío, mi pensamiento naufragaba entre los mares de la viva conciencia. Muerto por inanición, por ausencias de palabras que no son. La muerte deviene cuando uno no sabe, cuando a uno no le quedan ya fuerzas para decir ni tan siquiera, aquí estoy. Busco en el valle de la  creación aquello que genera vida donde antes existía la nada, reseca de ecos inaudibles en la lejanía. Evoco el impulso de empezar, de iniciar el esbozo. Pero nadie es cuando lo muerto se impone y a uno no le queda más que yacer junto a él.

La vida en colors.

Les senyoretes d'Avinyó. (P. Picasso)

Li agradava dibuixar. Dibuixava cada dia una bona estona; era un moment d’evasió en el seu gris dia a dia, un moment d’entrega al plaer.

Només dibuixava aquelles coses que li feien feliç, com pintar dones despullades amb infinitat de postures provocadores: a quatre grapes, amb les cames obertes,les sines oferents, les natges nues…

Després de finalitzar cada obra, quan aquesta ja era seca, perfecte i acabada, resseguia amb els seus dits el seu cos pastel: el contorn de la seva esquena, la seva llarga cabellera, els seus pits de mugrons grans i durs i sobretot, el seu melic. Feia cercles i cercles al voltant d’aquella curvatura fins a entrar en una mena d’èxtasi. Quan despertava d’aquell moment d’ensomni, tot el seu cos era com un arc de San Martí embetunat de mil colors i un regust amarg descansava a la seva llengua.

Mai aconseguí endevinar què passava en aquell lapsus de temps, quan ell perdia per uns moments la consciència, però li agradava pensar que, totes aquelles dones pintades, havien sortit foragitades del llenç, després d’haver-les insuflat vida en colors i poder així escampar-los en aquell món tant gris.