La vida en colors.

Les senyoretes d'Avinyó. (P. Picasso)

Li agradava dibuixar. Dibuixava cada dia una bona estona; era un moment d’evasió en el seu gris dia a dia, un moment d’entrega al plaer.

Només dibuixava aquelles coses que li feien feliç, com pintar dones despullades amb infinitat de postures provocadores: a quatre grapes, amb les cames obertes,les sines oferents, les natges nues…

Després de finalitzar cada obra, quan aquesta ja era seca, perfecte i acabada, resseguia amb els seus dits el seu cos pastel: el contorn de la seva esquena, la seva llarga cabellera, els seus pits de mugrons grans i durs i sobretot, el seu melic. Feia cercles i cercles al voltant d’aquella curvatura fins a entrar en una mena d’èxtasi. Quan despertava d’aquell moment d’ensomni, tot el seu cos era com un arc de San Martí embetunat de mil colors i un regust amarg descansava a la seva llengua.

Mai aconseguí endevinar què passava en aquell lapsus de temps, quan ell perdia per uns moments la consciència, però li agradava pensar que, totes aquelles dones pintades, havien sortit foragitades del llenç, després d’haver-les insuflat vida en colors i poder així escampar-los en aquell món tant gris.